Davant la nova farsa electoral del 26-J: Boicot!


Tota la maquinària institucional, política i mediàtica de la dictadura de la burgesia està de nou perfectament greixada i preparada per rebre una altra democràtica dosi de farsa electoral; les urnes es preparen com les vies intravenoses d'un pacient dèbil, i les paperetes representen aquí el paper del sèrum que, així ho creuen realment, purifica la sang de les formacions socials capitalistes. La classe dominant convoca un cop més els mateixos i els estranys —els burgesos i els proletaris— a concórrer amb ànim festiu als que, aquest cop sí —segons els representants polítics de voluntat servicial i diligent—, seran els comicis definitius del canvi.

Però tants canvis —el sensat, el real, el que uneix, l'únic possible, etc.— han estat proposats i defensats en els darrers temps que la política burgesa espanyola està a la vora de convertir-se en una reducció a l'absurd d'ella mateixa. I és que malgrat el sempre voluptuós desplegament de mitjans que fan els explotadors en cada festa democràtica, en cada gresca electorera, no podem deixar de percebre en aquesta ocasió uns ànims de perfil baix entre els nostres enemics de classe, gairebé com si ells mateixos estiguessin efectivament desanimats —i temessin desanimar els desposseïts— dels primitius rituals de què la seva classe s'ha dotat per la gestió d'un món que fa molt va deixar de necessitar-los. Ja que, en realitat, com s'ha vist durant els últims mesos d'inestabilitat i indecisió política, l'Estat capitalista espanyol és —i tots els altres són— una maquinària suficientment automàtica —tant com el procés mateix de producció de mercaderies— com per funcionar a la manera de pilot automàtic, amb un govern en funcions i un rumb no desviable: l'extracció de plusvàlua i l'ordre públic, és a dir, la gestió del tros de pastís d'explotació i opressió que correspon a la “nostra” burgesia.

No obstant això, atès que la plusvàlua no sols s'extreu sinó que també es distribueix entre fraccions burgeses a través de l'aparell estatal —perquè la classe capitalista no és ni de bon tros una classe homogènia en la seva composició interna, al marge de la seva comunitat essencial d'interessos—, l'absència de Govern i l'atmosfera de profunda incertesa que regna en el prosceni actual de la política burgesa suposen un greu problema per tots els qui, obsequiosos fins la nàusea, ens conviden a formar part de la seva farsa el 26-J. Resulta ben clar que en la conjuntura present cap fracció de la burgesia que integra l'Estat espanyol no ha estat capaç d'obtenir una hegemonia política en altres temps tan fàcilment conquerible gràcies al sistema tornista, àmpliament blasmat en els nostres dies davant l'emergència de noves forces polítiques regeneradores. Al contrari, la compareixença d'aquests nous partits —que intentaven suturar la profunda crisi de representativitat oberta a partir del 15-M— ha esdevingut una greu crisi política en no trobar —encara— un encaix coherent, que satisfaci els objectivament interessats en la política burgesa, respecte als vells però encara imprescindibles partits que asseguraven sense sobresalts la continuïtat del règim. Sigui com sigui, per desgràcia dels nostres explotadors, l'empantanegament en què es troben no sembla que tingui una escapatòria fàcil. Qualsevol de les possibles sortides que es comencen a dibuixar només agreujarien la crisi present, per la qual cosa aquest estat de bloqueig o paràlisi sembla l'opció menys dolenta que el nostre enemic ha trobat, o almenys la forma més senzilla de guanyar temps esperant que quelcom —i la història no és especialment promissòria respecte a això!— els tregui del fangar que és aquesta nova versió de la Crisi de la Restauració. Bona mostra d'això en fa la situació del PSOE —el qual sempre hem identificat com el veritable partit d'Estat—, expectant amb terror a la possibilitat gens negligible del sorpasso per part de la socialdemocràcia rediviva, encarnada en Podem. El simple fet de la seva existència com a magnitud política capaç d'enquadrar —i reenquadrar— masses en l'Estat burgès revela ja la seva funció històrica com a nova socialdemocràcia, com a expressió de la patètica política de les classes mitjanes —aristocràcia obrera i petita burgesia— temoroses de la seva inevitable proletarització. Però indagar en un nivell més profund ens permet d'albirar les contradiccions que corquen la configuració actual de l'Estat espanyol: mentre el partit d'Estat —el PSOE— es dessagna electoralment en ambdós costats de l'espectre polític concebible per la burgesia, els poders que van abocar-lo a la susdita posició l'empenyen a pactar amb Ciutadans; al contrari, la seva base social l'impel·leix a entendre's amb Podem. Així les coses, es faci el que es faci en matèria de pactes de govern o investidura, l'aconduïment a què s'arribi serà, amb seguretat total, un remei temporal que finalment es desprendrà de la matèria que pretenia apedaçar, fet que demostra que la crisi política de l'Estat espanyol serà, a més de profunda, previsiblement duradora. I és que, a més o fins i tot abans de la problemàtica de la representativitat i els equilibris entre fraccions burgeses, la qüestió nacional catalana continua sent, com ja ho va ser en la primera Restauració, un vector essencial —si no el fonamental— de l'esmentada crisi. I tampoc aquí els representants respectius de cada fracció burgesa en pugna semblen capaços de trobar-ne una sortida sensata, ja que, malgrat la pusil·lanimitat de la burgesia nacionalista catalana —que s'ha demostrat insolvent, com calia preveure, a l'hora d'executar el mandat democràtic que la seva nació va emetre—, l'obstinació miop de la reacció espanyola impossibilita qualsevol avanç que desencalli una situació que, si bé pot donar determinats rèdits electorals a partits amb poca visió d'Estat, suposa objectivament un factor d'inestabilitat que cap capitalista espanyol desitjaria perllongar. Però el proletariat revolucionari ja va comparèixer davant aquesta problemàtica reivindicant la seva inapel·lable voluntat internacionalista i la seva defensa íntegra i radical del dret d'autodeterminació[1]. Que provi ara l'oportunisme patri de relegitimar la subjecció de Catalunya a Espanya, perquè potser és l'única ofrena que el seu miserable partit pot oferir al capital financer espanyol per seduir-lo... abans que la nostra classe els escombri als uns i als altres de la faç de la terra!

Mentrestant el gruix de l'espectre comunista segueix expectant el normal i tediós curs de la democràcia com un pacient escruta el seu televisor al llit d'un clínic: de vegades indignat amb la nefasta oferta, poc seductora, que veu desfilant davant els seus ulls cada quatre anys (tot i que últimament amb major freqüència, maleïda sigui la democràcia burgesa!); en altres ocasions encès de ràbia, exclamant al televisor que ell podria fer-ho millor si el deixessin. El primer cas és el de les organitzacions revisionistes que, malgrat que no concorren a les eleccions, no estan menys preses de la lògica parlamentària, de què depenen en darrera instància; el segon, el dels partits que es sumen gustosos al circ electoral, com els sempre disposats PCPE o PTD, selecte club a què s'ha sumat des del 20-D, amb desvergonyiment total, el PCOE, el lema de campanya del qual, al nivell d'aquesta organització revisionista, és un irrisori “el cop al capitalisme on més mal li fa”. Oblidàvem que les revolucions proletàries es van esdevenir a cop de papereta!

Sigui com sigui, prenguin la forma que prenguin les misèries del món del capital i els despropòsits dels revisionistes —en fallida total per la irrupció de Podem—, al marge de les determinacions de la política burgesa i des de posicions independents, creix i s'aferma l'espai ideològic —i cada cop més un espai polític també— de la Reconstitució. El conjunt de l'avantguarda teòrica (els sectors del proletariat que s'interroguen de manera honesta pels requisits de la superació històrica del capitalisme) va comprovant com només el Moviment per la Reconstitució articula coherentment la cosmovisió marxista amb una actuació política d'acord amb els seus principis; com només la reconstitució ideològica del comunisme, a través del Balanç del Cicle d'Octubre desenvolupat en lluita de dues línies, pot fer que continuïn avançant les posicions del marxisme-leninisme entre les nostres masses; com aquesta reconstitució ideològica del comunisme, és a dir, l'hegemonització del comunisme revolucionari en el si de l'avantguarda teòrica, pot possibilitar la reconstitució efectiva del Partit Comunista en tant que subjecte revolucionari, és a dir, com a fusió objectiva d'avantguarda i masses i no com la unió intersubjectiva, tan voluntariosa com inútil, d'activistes i abnegats comunistes; així, en definitiva, els sectors avançats del proletariat entenen cada cop millor i en major nombre com només el Pla de Reconstitució que el nostre Moviment enarbora, defensa i aplica obre un horitzó esperançador pels oprimits del món, assenyalant la necessitat de la Guerra Popular com a continuació de la política proletària per altres mitjans quan la fase de preparació de la revolució (Reconstitució) ha acomplit els seus objectius estratègics.

Així doncs, sostenim un cop més —i ho farem tantes vegades com calgui— la consigna del boicot per la present cita electoral i totes les que vinguin en el futur, almenys mentre transitem per la fase de reconstitució ideològica ja que resulta indiscutible que l'avantguarda marxista-leninista està lluny de poder utilitzar els ressorts parlamentaris com a palanca per a l'articulació del moviment revolucionari (cosa possible només en l'etapa de conquesta de l'avantguarda pràctica, és a dir, de fusió de l'avantguarda revolucionària amb els sectors més avançats de les masses). Per tant, reivindiquem el boicot com l'única consigna justa, des del punt de vista del proletariat revolucionari, davant les eleccions del 26-J, i valoritzem el seu significat estratègic enfront de la tebiesa, ambigüitat i claudicació del conjunt de les forces del revisionisme, sempre disposades a passar per l'adreçador de l'electoralisme i el parlamentarisme si la recompensa satisfà les seves acomodatícies ments de burgès.



Davant la farsa electoral, boicot!

Ni un vot obrer a les urnes!

Per la reconstitució ideològica i política del comunisme!

Guerra popular fins al Comunisme!