Crisi!, pandèmia!, mort!, més crisi!, guerra!, més mort! El món capitalista ens ofereix un decrèpit panorama de crisi permanent… I aquest és el món que la burgesia pretenia crear a la fi després d’alliberar-se del seu enemic comunista durant el segle XX! Això és el que ens pot oferir la burgesia! Aquesta és la «fi de la història»… que ara corren amb pressa a revisar, matisar i relativitzar els comentaristes i tertulians a sou del capital. Ens trobem realment davant la cruesa no de la «fi de la història», sinó de la fi i la derrota del primer gran cicle revolucionari que va propulsar el proletariat internacional. Una classe que ha tornat a la grisa normalitat històrica de ser una variable econòmica més, enfonsada en una crisi constant i una misèria permanent. Sacsejada per les batzacades insaciables del capital i massacrada per les guerres imperialistes i d’agressió amb què es reparteixen el globus les distintes burgesies. Fins tal punt és rotunda la victòria general per al capital en l’actual conjuntura històrica, que els nous adversaris pel bloc imperialista occidental no poden ser d’altres que vells coneguts i aliats… com les noves burgesies d’antics països socialistes com Rússia i la Xina, avituallades i esperonades, amb diners i droga dura, amb paradisos fiscals i màfies, durant l’ofensiva final contra la Revolució Proletària Mundial. Així, el knock-out de l’enemic de classe sembla tenir com a epíleg una ja anunciada Tercera Guerra Mundial. Aquest és el teu món, la teva criatura, burgesia!
Davant d’un altre Primer de Maig enmig d’una crisi a tots els nivells, els interessos comuns i universals del proletariat se’ns manifesten encara més clarament, si és que és possible. Però, alhora, més tràgicament es manifesta la falta d’horitzó revolucionari i de futur emancipador per a la nostra classe. És tal la crisi general en què es troba instal·lat l’imperialisme, que la via de la reforma com a alternativa emancipadora o d’«acumulació de forces» està tancada des de fa ja més d’un segle. De fet, no existeix avui dia cap horitzó de reforma que pugui imaginar (no diguem ja construir) un món diferent. És tan impossible com que el Sol deixi de sortir o que el vent cessi de bufar. Només quedaria aspirar a una «millor gestió»…de la crisi, de la pandèmia, de les excolònies?, de la guerra? Des del consell dels i les ministres fins a les centrals sindicals i les assemblees de base, el reformisme lila i el revisionisme «comunista» —feminista i socialxovinista— engreixen tot l’engranatge de l’Estat capitalista. «Nosaltres ho faríem millor»! Aquesta és la via tan coneguda ja del reformisme i les seves criatures revisionistes: apuntalar el món de crisi i mort pel proletariat mundial.
Així com la gran burgesia continua barallant-se amb vells coneguts i fantasmes, el gruix de l’avantguarda comunista continua lligat al vell paradigma que va travessar tot el passat segle de revolucions. El revisionisme —ala esquerra de la burgesia i línia burgesa a l’avantguarda i el moviment obrer— continua obcecat en els mateixos esquemes inoperants: la crisi radicalitzarà la classe i encendrà l’espurna de la revolució. Afegint-li una pandèmia pel mig i desenes de guerres d’agressió imperialista en l’última dècada (des de Líbia a Ucraïna, passant per Síria o el Iemen, per exemple), les expectatives haurien de ser prometedores per a aquests venedors de revolució. Delegar a la misèria proletària les pròpies tasques revolucionàries! Quina avantguarda! Quins temps! Però no són aquestes crisis les que contenen veritables lliçons. Aquestes mateixes es desprenen del Cicle d’Octubre (1917-1989): les crisis no apropen la revolució, sinó que tensen i radicalitzen a la reacció. Aquesta és una lliçó crucial del període d’entreguerres, referència en voga ara per als novíssims opinadors i exministres progressistes. El tensionament (la construcció mateixa!) del subjecte revolucionari emana d’un altre lloc, com és la política de l’avantguarda. Posar el crit al cel, ara, per la reaparició de la bèstia negra (sembla la faula de Pere i el llop!) i per la necessitat de fronts democràtics, blocs socialistes i unitat antifeixista no és més que una altra mostra del seguidisme i la subordinació a una o altra facció de la burgesia. Precisament, també del Cicle d’Octubre podem extreure la valuosa lliçó que només el proletariat constituït com a classe independent i revolucionària —a la Unió Soviètica i la Xina— va poder vèncer al nazi-feixisme… i a la democràcia burgesa.
Tanmateix, inclús la pròpia activitat teòrica al voltant d’aquestes lliçons per a l’estratègia revolucionària —el Balanç del Cicle d’Octubre— és rebutjada frívolament davant de la necessitat urgent de «pràctica», d’«acció». Però la revolució no és un self-service dissenyat a mesura. Té les seves tasques objectives. Aquest ha de ser l’objectiu últim al qual serveix el Balanç del Cicle d’Octubre: tornar a constituir al proletariat com a classe revolucionària, en forma de Partit Comunista. El Balanç té plenament aquesta vocació pràctica i es desplega alhora com la praxi necessària entre l’avantguarda, omplint tota una primera etapa del procés revolucionari fins culminada la reconstitució ideològica i política del comunisme. Adequar la nostra preparació ideològico-política a les lliçons i tasques obertes pel Cicle d’Octubre és el primer requisit per poder obrir un nou i definitiu cicle de la Revolució Proletària Mundial. La fusió social entre l’avantguarda rearmada ideològicament i les masses de la classe, com a Partit Comunista, permetrà començar a plantejar les tasques globals de la nova societat comunista, desenvolupant-se a partir de la Guerra Popular contra la burgesia i el seu món.
Davant de la nova guerra d’agressió imperialista a Europa, hem pogut comprovar com, enfangats uns i altres en un pacifisme i un nacionalisme vergonyosos, es troba desapareguda dels debats entre l’avantguarda comunista l’estratègia militar universal del proletariat revolucionari. Precisament perquè tampoc la seva estratègia política rep l’atenció i l’orientació correctes en les condicions actuals de fallida mundial, que requereix reprendre les primeres tasques més elementals del pla revolucionari. Per aquesta banda és des d’on hem de començar a estirar el fil roig, per poder finalment plantejar la guerra revolucionària a aquest món i construir el comunisme com a alternativa civilitzatòria.
Avall l’imperialisme i les seves guerres!
Visca l’internacionalisme proletari!
Per la reconstitució ideològica i política del comunisme!