Com és sabut, des del 29 d’octubre, principalment les zones compreses entre l’Horta Sud de València i la Ribera Baixa s’han vist inundades per una DANA inusualment catastròfica que ha deixat ciutats destrossades i, com a mínim, centenars de morts. Aquest tipus de fenòmens climàtics van adquirint una major violència i freqüència en la Mediterrània a mesura que les seues aigües continuen un escalfament accelerat.
L’altura de la inundació i els seus efectes devastadors no poden explicar-se sense entendre el desenvolupament urbanístic de València. La perifèria sud del Cap i Casal, atrapada entre el nou llit del Túria i la rambla del Poio, ha sigut objecte d’una gran expansió urbanística durant dècades, sense cap mena de consideració respecte als perills de construir en terrenys inundables. Especialment amb el boom de la rajola dels anys 2000, la burgesia expulsà al proletariat valencià a eixa perifèria que ha demostrat ser una trampa mortal. La “negligència” criminal de Carlos Mazón no és deguda a una decisió personal, sinó a la tendència de l’Estat burgés a avantposar els interessos del capital front a les vides obreres. D’aquí que l’avís arribara al finalitzar la jornada laboral, quan la gent ja estava ofegant-se i, fins i tot, circulaven vídeos de la magnitud de la tragèdia. El President i els seus lacais ni es plantejaren sacrificar unes quantes hores de benefici per mitigar el desastre: fou la pròpia riuada qui va interrompre la producció. A partir d’aquell instant, la població afectada quedà fora de l’abast de l’Estat.
Després de la baixada de les aigües, es feu evident un panorama desolador. A tot açò es sumà, durant els primers dies, una desconnexió quasi absoluta. Les comunicacions amb les zones afectades es veieren completament interrompudes i les infraestructures més bàsiques, arrasades. Qualsevol que estiguera present pogué veure una total absència de les forces de l’Estat, absència que fou ocupada espontàniament per unes masses que es veien empentades per la necessitat de prendre les funcions estatals. Es tractava d’un buit de poder en tota regla, que una setmana després encara continuava present en algunes zones de l’interior de l’Horta Sud i en els barris obrers. Açò ens evidencia la fragilitat dels vincles de l’Estat espanyol amb les masses, donada la seua natura com a cos especial separat de la societat. En altres paraules, les limitacions que li imposa el seu caràcter de classe. Més enllà de la pèssima gestió de l’emergència, més enllà de tot el joc polític, la calamitat no és fruit de la incompetència de Mazón o de Pedro Sánchez, ni de qüestions solament tècniques.
Un gegant amb peus de fang
En general, l’Estat burgés representa els interessos del capital. És, com digué Engels, el “consell d’administració que representa els interessos col·lectius de tota la burgesia”: la seua funció és assegurar l’ordre necessari per tal de garantir l’acumulació de plusvàlua. Políticament, entre d’altres coses, açò es tradueix en el temor constant a la mobilització espontània de masses, a que el trastorn social periòdic escape del seu control institucional i que deixe entreveure el perill de la disgregació social. Fou aquest temor constant al qüestionament de l’autoritat el que determinà tota la política seguida per l’Estat durant els dies següents a la catàstrofe. Com és sabut, front a la resposta realment massiva de voluntaris que s’auto-organitzaren per proveir de menjar, aigua i braços a les zones abandonades per l’Estat, aquest sols va poder oposar durant dies el control policial: com la limitació de l’accés en cotxe i a peu... i fins i tot l’amenaça de multa! Tot açò, clar, sense oferir alternatives, ni recursos: els voluntaris entraven des de València fins a les zones més afectades carregant queviures com podien segons els seus mitjans particulars (cotxes, carretons, motxilles o a mà). A mesura que anaven avançant cap a l’interior de la catàstrofe, vorejaven els obstacles de fang i cotxes apilats amb els mitjans més rudimentaris, sense ajuda de cap “autoritat”. Front a una simple massa social ciutadana, que tot i que indignada no deixava de ser pacífica i benintencionada, l’Estat es veié desbordat, cuidant-se molt bé de tenir disponible una bona reserva de les forces de l’ordre a la ciutat.
Les autoritats burgeses foren absolutament incapaces d’enquadrar aquest moviment (veieu la desobediència a l’ordre que impossibilitava l’accés a les zones afectades el dia 3), així com de coordinar cap esforç (veieu la vergonyosa desorganització dels autobusos enviats per la Generalitat). La seua inoperància en aquest aspecte, enmig del col·lapse del control estatal sobre les zones afectades, desgastà —si no arramblà— temporalment qualsevol mica de respecte a les “autoritats” en les zones més afectades. I ací volem remarcar que aquesta incapacitat en situacions extraordinàries que trastoquen la normalitat capitalista no és quelcom “casual”, sinó que és inherent a la natura històrica i de classe de l’Estat. És l’expressió sagnant de la seua condició com a cos per damunt de la societat, del seu divorci social respecte a les masses.
Com anotem, aquesta dificultat de l’Estat per a mobilitzar-se i desplegar-se no és cap anomalia. En realitat, donada l’escissió entre Estat i societat (fins i tot quan se’ls rebria amb els braços oberts), l’Estat necessita moure’s com un exèrcit d’ocupació sobre un territori que desconeix per complet. Açò ja es feu evident durant la pandèmia de la COVID. Producte de la manca de vincles amb les masses, aquest exèrcit ha de temptejar curosament les seues passes abans d’atrevir-se a penetrar. És per açò que necessita desplegar tot un aparell a part, amb la seua pròpia logística i mitjans a banda, per ser capaç de sostenir la seua presència, la qual no pot dependre de recolzar-se sobre el propi territori. Fins i tot quan ha aconseguit obrir les vies de comunicació i accedir amb l’Exèrcit i la maquinaria pesada, s’ha fet patent la seua desconnexió i desconeixement de les necessitats sobre el terreny. Qualsevol que haja participat en les mobilitzacions haurà pogut observar un fenomen que seria còmic si no fos tràgic: podia veure’s com els soldats, quan per fi començaren a posar-se en fang, vagaven tan desorientats com qualsevol grup de voluntaris adolescents.
Açò mostra que el problema fonamental no ha sigut en cap moment la “gestió”. No és una simple qüestió de la forma, els temps o els mitjans, per més que açò haja sigut importat en la gravetat de la catàstrofe, sinó que ha sigut una qüestió de quina classe dirigeix. En altres paraules: quin interés de classe i quines concepcions determinaren les decisions que es prengueren en temps real. No sols durant la DANA, amb la continuació de la producció, sinó també en les tasques immediatament posteriors amb la priorització de la defensa de la propietat privada front a la necessitat humana més bàsica de supervivència. En aquest cas, la preocupació de l’Estat era la preservació de les seues funcions més bàsiques sobre el territori: el manteniment del seu ordre de classe. Per aquesta raó ha concentrat els seues esforços en el control dels accessos o en la protecció de la propietat, impedint la distribució d’aliments dels supermercats dels municipis afectats. En un primer moment aquesta política criminal agreujà la fam del poble, i amb ella la seua ansietat davant la catàstrofe. I després, provocà un problema de salut pública amb la putrefacció dels aliments zelosament resguardats per la policia. De fet, seguint aquesta lògica, l’Estat no s’ha preocupat per l’enviament de menjar, aigua o de les eines més bàsiques per a la neteja i buidat dels carrers.
Per si açò no fora prou, del que sí que s’ha preocupat l’Estat és de tranquil·litzar a la burgesia front a la situació de disgregació social. De forma expeditiva i severa, s’ha aprofitat que el Codi Penal endureix les penes en cas de catàstrofe per castigar a qualsevol que s’atrevira a traspassar les barreres del dret humà a la sacrosanta propietat privada. Per exemple: la pena per furt ha passat de castigar-se amb un màxim de díhuit mesos de multa a entre dos i quatre anys de presó. Òbviament no anem a esperar que els burgesos que mataren als seus treballadors esprement-los fins l’última gota de plusvàlua reben el mateix tracte per part del seu Estat.
Per assegurar aquest control social, l’Estat ha hagut de delegar part de les seues funcions: per segona volta, les forces de seguretat han hagut de confiar en les veus d’alarma emeses pels xivatos de balcó. En general, el fet de que no s’haja ocupat del repartiment d’aliments i aigua es deu també a que delega eixes funcions en altres capes del teixit social burgés. Producte de la lluita de classes, el vell Estat assistencialista ha tendit a relegar eixes funcions quotidianes en organitzacions caritatives i humanitàries. D’aquesta forma, privilegiant el paper d’aquestes ONGs, es desfà d’un pes que li permet invertir els seus esforços en reforçar el seu aparell burocraticomilitar. Així, la burgesia pretén vendre’ns eixa cara amable del capitalisme: la filantropia. Com sentencià el jove Engels, amb la filantropia “[retornen] a aquell malaurat espremut fins la medul·la, la centèsima part del que li correspon”
Recapitulant: podem veure com l’Estat, ja siga per mitjà de Mazón o Sánchez, ha tractat en tot moment d’ofegar i canalitzar el torrent que ha suposat aquest moviment de masses, front al temor a un desbordament. Mitjançant talls d’accessos i transvasament s’ha desviat el seu recorregut cap a aquelles zones on no s’interrompera el desplegament de l’Exèrcit, assegurant un cert control sobre el flux de circulació. Mantenir aquest setge ha significat que fora de les grans avingudes i les zones comercials ha sigut difícil veure a un militar o a un policia, doncs les limitades forces de l’Estat s’han concentrat en aquestes artèries, deixant un buit a l’interior dels barris proletaris, com ha pogut veure’s a Paiporta, Alfafar o Catarroja.
La cort del bufó descendeix al fang
Aquesta atròfia de l’Estat capitalista a l’hora d’assistir a la població en la catàstrofe s’ha vist empitjorada per la batalla de competències entre administracions. Per una banda, l’inútil de Mazón s’ha negat en tot moment a cedir el comandament al govern central davant d’una DANA que sobrepassa de bon tros el que pot gestionar l’administració autonòmica. Mentre mantinga el comandament s’assegura protecció jurídica davant possibles atacs polítics alhora que conserva el control sobre els mitjans i els temps de l’emergència. Per altre costat, el criminal Sánchez, embolicat com està en el seu compromís amb el pacte territorial autonòmic, no vol dinamitar els seus febles suports, amb el perill afegit que podria suposar assumir la gestió de la tragèdia. Per si fora poc aquest politiqueig el porta també al Congrés, pretenent vincular les ajudes per la DANA a l’aprovació dels pressupostos generals per mantenir en peu el seu govern. En aquest sinistre joc ambdós han tractat de rentar-se les mans. Els dos grans partits del capital espanyol s’han trobat en un perillós foc encreuat que amenaça amb arrossegar-los a la crisi que acaba d’obrir-se.
Però la justa ràbia popular contra les autoritats no diferencia entre competències: les mesquines disputes entre el govern autonòmic i central sols ajuden a minar els ciments del règim de 1978. El total desempar a què s’ha vist exposada la població afectada per la DANA no fa sinó agreujar la crisi de mediacions que pateix l’aliança de classes de l’Estat espanyol, doncs posa en qüestió la capacitat de l’Estat com a garant de la seguretat i l’ordre. En un context de descrèdit de les institucions i els seus representants burgesos açò posa en dubte la pròpia medul·la de l’Estat i la seua capacitat de respondre adequadament a una emergència. Addicionalment, la tensió entorn a l’assumpte de les competències territorials després del nou pacte fiscal amb Catalunya amenaça amb reobrir les costures de la crisi de la Restauració 2.0. Doncs recordem que el model autonòmic és eixe federalisme inconseqüent (i incompetent) dissenyat per retenir per la força a les nacions oprimides per l’Estat espanyol.
La visita del Rei Felip VI a Paiporta no és més que un intent per part de la monarquia per a salvar la unitat nacional. La gravetat de la crisi es feu patent en la indignació de les masses, que bolcaren la seua ràbia contra el bufó major del Regne. L’espectacle que oferiren Ses Majestats en la processó de Paiporta contrasta amb la fugida de Sánchez i la covardia de Mazón, amagat rere Felip. Així, totes les institucions es parapetaren rere la monarquia, que posà el cos per salvar la imatge de l’Estat davant les masses. El Preparao ho assenyalà en un bri de lucidesa: es tracta de “garantir que l’Estat, en tota la seua plenitud, estiga present”. La unitat, però, fa aigües. La crisi amenaça l’acord de mínims pactat entre PP i PSOE en Brussel·les, en tant que el PP sent la pressió per la dreta de VOX, i la crossa dels socialistes, Sumar, s’afona en el fang del cas Errejón. La petita i mitjana burgesia espanyola afegeix a la seua mesquina llista de greuges contra l’Estat autonòmic aquest atemptat contra la seguretat i l’ordre que tant exigeix; en aquestes coordenades, com que està situat fora dels governs autonòmics, VOX gaudeix d’un ampli marge de maniobra per capitalitzar el descontent d’aquesta classe. Per la seua part, Podemos tracta de vehicular a l’aristocràcia obrera, mentre ella es debat entre l’esquerra i la dreta, entre el bloc social-plurinacional i l’opció nacional-espanyola.
En aquest context d’ebullició de les masses i descrèdit de l’Estat, la consigna sols el poble salva el poble es converteix en un significant buit, que cadascú pot omplir amb les seues concepcions; sols expressa la inefectivitat de les autoritats. En aquest sentit, la qüestió de quina força social va a ocupar el buit de legitimitat no deixa d’estar en disputa. En aquesta lluita es dirimeix l’atribució de responsabilitats i l’explicació que dona cada classe: pot atribuir-se al mode de producció, a l’Estat, al govern (central o autonòmic), al sistema polític, o a tots ells. En aquest context, també el feixisme pot imposar el seu discurs d’apel·lació a la comunitat nacional front a l’Estat, més encara quan l’esquerra està en el govern central i la seua tendència és al desgast. Per la seua part, el Govern més progressista de la història sols fa que augmentar el prestigi dels feixistes mitjançant la criminalització de la protesta, atribuint la seua direcció a elements ultradretans.
Les limitacions del moviment de masses
Com hem esmentat prèviament, la inacció de l’Estat fou suplida de forma pràcticament immediata per una massa de voluntaris que acudien amb els rudimentaris mitjans disponibles cap al lloc de la catàstrofe. Aquesta onada es tornà ascendent i, en certa manera, imparable, a pesar dels intents de canalitzar-la per part de les autoritats. Té mèrit que, malgrat les traves i prohibicions, un poble insistisca en assistir als necessitats en moments de catàstrofe. Sense aquesta quantitat ingent de força de treball humana no haguera sigut impossible ni tan sols mitigar la situació com s’ha fet. No falta, en aquest context, qui crida que “no és el moment de la política”. Nosaltres, però, com a revolucionaris sabem que no hi ha cap fenomen social per damunt de les classes. Aquesta tragèdia, en realitat, no és sinó un episodi catastròfic que s’afegeix a l’humiliant discórrer quotidià dels proletaris.
D’altra banda, l’esforç tenaç dels voluntaris i dels propis habitants no ha deixat de demostrar les limitacions del moviment espontani. Si bé és cert que ha ocupat el buit de poder i ha atenuat els efectes de la catàstrofe, sent l’única ajuda rebuda durant els primers quatre o cinc dies, també ha resultat evident la seua desorganització i manca de mitjans.
Mentrestant, cada destacament revisionista tracta de sobredimensionar el seu paper real en el moviment espontani de masses, el qual brollà independentment dels mateixos i del qual anaren a la saga. La capacitat dels comunistes per actuar en el si del moviment vingué condicionada per les concepcions i afiliacions polítiques prèvies de l’avantguarda pràctica que ja operava sobre el terreny (col·lectius socials, centres locals, xarxes d’assistència, etc.). Dins d’aquest marc s’ha tendit a l’assistencialisme, en el qual l’activitat comunista no és capaç de superar la del mer ciutadà solidari, que com qualsevol veí dona un colp de mà per traure aigua i retirar el fang. Cap preguntar-s’hi: per a què serveix la nostra ideologia i política, el comunisme, en una catàstrofe? La nostra classe necessita alguna cosa més que la retirada del fang i el repartiment de queviures. La magnitud del desastre convida a pensar més enllà d’una tornada a la normalitat de l’explotació capitalista i ens parla de la potència del treball social. L’avantguarda, però, està atrapada en l’estretor de la dialèctica masses-Estat com a eix fonamental de la transformació social. Bascula entre el moviment de masses i l’Estat com a agent transformadors, ara exaltant el primer, ara retraient al segon la seua inacció. Paradigmàtic d’aquesta actitud ha sigut el fet d’haver abraçat la consigna de sols el poble salva el poble, sota la qual accepten conciliar amb el conjunt del moviment de masses, acceptant els seus marcs, sense plantejar una confrontació des de la ideologia. Així, la pràctica queda rebaixada a la capacitat de cooptar en base al múscul organitzatiu que s’és capaç de desplegar, un front en el que, en primer terme, el comunisme no pot competir ara per ara.
El feixisme, cada vegada millor organitzat i capaç de recolzar-se en el sentir comú que la burgesia ha imprés sobre les masses, pot desplegar, per les condicions actuals de reacció, de forma molt més eficaç aquesta dialèctica de masses atiant les pors de la petita i mitjana burgesia, així com avivant els sentiments xovinistes entres la classe obrera. Estem veient de forma incipient la capacitat del feixisme de fondre les necessitats immediates de les masses davant la catàstrofe amb la d’un sector important de la burgesia, que té l’oportunitat d’explotar els vincles amb les masses paral·lelament a un Estat absent que ha generat un buit de poder. Els feixistes s’han dedicat a passejar-se per la nit per evitar que hi haja “saquejos, ni rapinya de cap tipus” (per part de proletaris, clar està!). Aquests xivatos quedaren, així, per sota de l’alcalde d’Alfafar i el seu pitufet. Serà, però, la cooptació de masses sobre el terreny el que permeta que aquestes organitzacions puguen arribar a complir un paper auxiliar en termes parapolicials (com han intentat les “patrulles nocturnes” d’España 2000, Núcleo Nacional o les patrulles “veïnals” del Frente Obrero). Ací s’obre la possibilitat de la formació d’un vertader moviment feixista suplint les funcions de seguretat i manteniment de l’ordre social. És així com VOX i Revuelta es serveixen de la defensa del cos de la nació front a l’inoperant Estat sota la consigna, també, de sols el poble salva el poble, incloent en aquest concepte de poble a la burgesia pàtria.
Reconstituir el comunisme entre la sang i el fang
La disgregació d’aquest moviment de masses voluntari i la seua caiguda en mans de l’oportunisme o el feixisme són una tendència pròpia del seu caràcter espontani. Combatre aquesta tendència no és possible limitant-nos simplement a organitzar i enquadrar a les masses políticament. En realitat, sols a través de la ideologia comunista podrien vincular-se a l'avantguarda revolucionària, cosa que apuntaria a la seua transformació per damunt de la mera conquista de la seua direcció. D'aquesta forma, es podrien replantejar l'ordre i destí de les seues accions. Per això hem de donar el combat en primer lloc l’esfera ideològica, defensant la resposta proletària a la crisi del capital. Així és com pot construir-se un esforç de classe que convertisca la crisi de l’Estat en un qüestionament de l’ordre burgés i que puga arribar a explotar eixe buit de poder generat. Que així aquesta acció solidària ja no depenga de la voluntat altruista dels ciutadans, sinó de la consciència revolucionària comunista per transformar la societat de classes. Sols eixa cadena de vincles de tot tipus, amb la ideologia com a primera baula, podria sostenir una mobilització en aquests termes de classe de forma permanent, capaç de disputar el poder a les forces de l’Estat, mitjançant la mobilització de masses en Guerra Popular.
El torrent de masses s’ha vist obstaculitzat per un Estat i uns mitjans que més bé han contribuït a la confusió i a la desinformació, gràcies a l’apagada informativa del Govern i la nauseabunda cobertura mediàtica. I és que, enmig d’aquest fangar, ni l’Estat ni les masses, tot i el mèrit d’aquestes últimes, han pogut donar una resposta ràpida, coordinada i eficaç. Però, com es podria haver centralitzat l’esforç dels voluntaris al temps que es mobilitzava la maquinària, els bombers, els equips de rescat? La Guerra Popular dirigida pel Partit Comunista és la força capaç d’acanonar l’empenta de les masses per a l’edificació d’un nou poder proletari. I és que sols un Estat-Comuna que represente els interessos del proletariat podria salvar una situació així: aturar la producció no essencial des del dia 29, impulsar i dirigir la mobilització de masses, posant al seu servei mitjans de transport, l’allotjament necessari, aliments, aigua i medicines. Sols la dictadura del proletariat, com a masses obreres conscients en moviment, podria, pel seu desinterés front a les necessitats del benefici capitalista, aportar coordinació i obtenir informació eficaç sobre el terreny. En altres paraules: sols el moviment revolucionari organitzat, el Partit Comunista, podria garantir la direcció conscient front a l’emergència.
És en aquests termes, de projecte emancipatori, en els quals hem d’aprendre a pensar. Eixa és la tasca ineludible de l’avantguarda: la reconstitució del Partit Comunista. Sols eixa resposta podrà fer fora els perills del feixisme que ens aguaita. Sabent l’estat de derrota en el qual es troba la nostra classe, eixes tasques requereixen d’un larvat procés de delimitació amb les idees de la burgesia dins del moviment obrer i de sedimentació de la nostra pròpia concepció del món per tal que el proletariat assolisca la seua independència ideològica i política. Açò significa que l’avantguarda ha de saber reflexionar més enllà de la recent mobilització espontània de masses davant la catàstrofe i la proletarització massiva entre el nou llit del Túria i el riu Magre; sabent què ha de fer front a la tornada a la normalitat que imposarà l’Estat burgés “brollant sang i fang per tots els porus, de cap a peus”, com digué Marx que vingué el capital al món. La tasca a llarg termini per a tots els proletaris conscients és la reconstitució ideològica i política del comunisme. En paraules del Comitè per la Reconstitució: “el Balanç del Cicle d’Octubre és la mediació necessària i concreta que dona sentit a la consigna d’unitat dels proletaris de tots els països” (Línia Proletària n.º 5). Aquesta és la unitat internacionalista conseqüent davant les abstraccions nacionalistes que invoquen al poble.