Com dèiem el maig, l’inici i desenvolupament de la guerra imperialista a Ucraïna va prendre una forma sorprenent i inesperada. Com també assenyalàvem, aquest imprevist curs dels esdeveniments és també la manera clàssica amb què fan la seva aparició les grans guerres. Cap dels imperialistes va anar a la guerra el 1914 esperant una carnisseria tan prolongada, que es va haver de decidir per l’esgotament i col·lapse de les parts. Aquesta sorpresa, que obre pas a dinàmiques i lògiques imprevistes que arrosseguen als contendents, se sol donar perquè, en el moment de l'enfrontament real, ni els pressuposats punts dèbils dels contendents són tan febles, ni els seus aspectes forts mostren tal fortalesa. Per exemple, el 1914 ni l’eficàcia militar de l’imperialisme germànic va ser tan gran com perquè pogués noquejar a un dels seus rivals, França, en un primer cop decisiu (el cèlebre Pla Schlieffen), ni el paquidèrmic poder tsarista va ser tan ineficient com per no poder realitzar una mobilització prou ràpida que va establir una plena guerra en dos fronts des que es van originar les hostilitats. Igualment, el 2022 el poder militar rus no s’ha demostrat tan aclaparador com la gran majoria dels observadors preveien abans del començament de la invasió, però, a la vegada, la seva economia s’està mostrant bastant més resilient respecte al que aquests mateixos observadors vaticinaven. En aquest sentit, són les economies i societats del flanc europeu del bloc atlantista les que generen més incertesa quant a la seva disposició per pagar totes les conseqüències que exigeix l’economia de guerra, alhora que l’hegemonisme ianqui no ha aconseguit un tancament de files diplomàtic que aïlli al seu rival rus en l’escenari internacional. L’escena està servida per a una guerra prolongada que obre la porta a tota mena d’escalades de conseqüències potencialment apocalíptiques. De fet, ocasions per a això no han faltat en els últims mesos.
Tal com apuntem, la primera sorpresa va ser la incapacitat del poder militar rus per imposar-se de manera ràpida i decisiva. Això, en primer lloc, com assenyalàvem el maig, s’ha degut a les mateixes incoherències i falses premisses sobre les quals se sostenia el pla rus. L’"operació militar especial" no tenia com a objectiu derrotar militarment a l'exèrcit ucraïnès, ni ocupar de manera permanent el conjunt del país, sinó que havia de jugar el paper d'una intimidació que forcés, no tant l'abdicació del règim de Kyiv com sí almenys un desplaçament polític intern del mateix que donés la veu a forces més propenses a la negociació. N'hi ha prou amb observar les forces que el Kremlin va utilitzar inicialment (a penes 200.000 tropes), insuficients del tot en relació amb la grandària i la demografia ucraïneses, si el que es buscava era la conquesta militar bruta. Igualment, les declaracions de Putin els primers dies de la invasió cridant als militars ucraïnesos, "amb qui ens podem entendre", a apartar al govern de Zelenski i prendre ells mateixos les regnes, mostren que aquestes eren les expectatives.
En realitat, sembla que en el fons Moscou no havia abandonat encara els marcs dels acords de Minsk, ja que l'objectiu últim era una negociació que restablís un statu quo acceptable per a l'imperialisme rus. D'aquesta manera, amb tota la seva vaguetat i fent l’ullet a la narrativa nacional russa, els objectius proclamats de desmilitarització i desnazificació d'Ucraïna no eren del tot una simple proclama propagandística, sinó que podien encaixar amb uns objectius limitats (en relació amb un projecte de conquesta i annexió) d'assegurar la ruptura dels nombrosos vincles entre les forces militars i paramilitars ucraïneses i l'OTAN, així com d'expulsar de les seves posicions en l'Estat ucraïnès a les forces més amargament anti-russes, com són les del nacionalisme banderista. Per més que això suposés una crisi internacional, en última instància, la imposició d'aquest fait accompli, podria, amb el temps, induir als sectors més pragmàtics de l'imperialisme atlantista, particularment a una part de les burgesies francesa i alemanya, a acceptar una negociació sobre la base d'aquests fets consumats. Al capdavall, era el que el Kremlin havia acceptat a Minsk després del cop del Maidan i la guerra d'alta intensitat al Donbass el 2014-15. Aquesta reciprocitat dels socis europeus, com a Putin li agradava anomenar-los, era una de les falses premisses que sostenia la perspectiva del Kremlin i a la qual aquest, malgrat tot el que havia passat des de 2015, es mantenia aferrat. I és que un dels pressupòsits de l'estratègia russa d'aleshores era suposar l'existència d'una profunda contradicció entre Washington i Brussel·les que pogués ser explotada per la diplomàcia russa. Aquesta contradicció pot existir, però, és clar, en cap moment ha ocupat la principalitat que el Kremlin s'obstinava a assumir. La realitat ja era clara amb el mirar cap a una altra banda europeu davant els reiterats incompliments per Kyiv de Minsk II i s'ha acabat d’esclarir amb les recents i escandaloses declaracions de l'estadista Merkel, segons les quals els acords de Minsk eren un simple estratagema perquè el règim del Maidan pogués guanyar temps per estabilitzar-se, reforçar-se i rearmar-se. Aquestes declaracions no són només un gerro d'aigua freda per aquells sectors que clamen per una sortida diplomàtica a l'actual guerra (que inclou a la major part de l'oportunisme i el revisionisme al si de la Unió Europea –UE), sinó que mostren de nou quina és la vertadera aposta estratègica de la secció decisiva de la burgesia imperialista europea, incapaç de concebre's a ella mateixa fora del marc atlantista. A falta de catàstrofes que puguin sacsejar a aquesta burgesia, no hi ha raons per pensar que, amb més o menys vacil·lacions, no continuï recitant la consigna atlantista de "derrotar a Rússia al camp de batalla". Igualment, per a disgust de l'oportunisme pro-rus, obstinat a embellir amb colors "antiimperialistes" als representants de la burgesia mafiosa i anticomunista que seuen al Kremlin, mostra que mai la perspectiva russa no ha estat altra que l'acord entre iguals imperialistes i l'estabilització d'un ordre imperialista acceptable per Rússia a Europa oriental. Si avui la perspectiva d'aquest acord entre imperialistes es mostra virtualment impossible és, sens dubte, contra els desitjos de Moscou. A pesar de tota la propaganda atlantista, si algú ha practicat aquí una política d'appeasement, no ha estat altre que, paradoxalment, l'imperialisme rus.
Precisament, com també vam assenyalar el maig, la incapacitat russa per anar més enllà del joc diplomàtic i d’equilibri militar entre grans potències, amb oberta incomoditat i menyspreu respecte als moviments interns de les societats que són víctimes dels seus jocs i càlculs, és un altre dels fonaments del seu fracàs. Com vam indicar, el xovinisme gran-rus i la seva oberta negació de la realitat nacional ucraïnesa li van impedir albirar la reacció nacionalista que el seu moviment militar provocaria. Igualment, aquest menyspreu és la base de la impassibilitat amb què el Kremlin va observar l'esclafament pel nacionalisme banderista des de 2014 de l'altra Ucraïna, d’aquella que sí que podia sostenir-se i arrelar-se en la realitat plurinacional del país. La podridura mateixa dels règims sorgits a la caiguda de l'URSS podia fer semblar raonable la possibilitat d’un ajustament en les altes esferes, desplaçant uns sectors parasitaris per uns altres, en una continuació d'aquest joc permanent on els moviments de masses són simples peons amb poca incidència en la configuració final de l'Estat. L'altra cara d'aquesta estreta perspectiva imperialista era que, de la mateixa manera que s'havia menystingut al moviment de masses que podia representar una configuració del país més amistosa cap a Rússia, es va subestimar l'energia del moviment de masses que encarnava la seva hostilitat més irreconciliable. Sembla clar que el Kremlin no va saber calibrar la profunditat i l'impacte de les mesures implementades pel règim del Maidan, segellades en sang amb la guerra civil al Donbass que aquest mateix règim havia propiciat. Ja vam detallar bona part d'això el maig, però la conseqüència que es va evidenciar era que ja no existien aquests interlocutors a qui Putin apel·lava als inicis de la invasió. No hi havia ningú en cap dels ressorts claus de l'Estat ucraïnès que pogués representar aquesta actitud menys bel·licosa cap a Rússia. Al contrari, i amb total independència dels vaivens parlamentaris, qui ara s'havia imbricat amb la medul·la de l'Estat era el banderisme més acèrrim i irredempt, pel qual l'ampliació i l'escalada de la guerra no era altra cosa que el seu objectiu més fervorós. Independentment del resultat d'aquesta ampliació de la guerra, el banderisme ja ha guanyat. Si, malgrat tota la seva repressió i la imposició dels dogmes i la narrativa banderista, la continuació a ultrança de la guerra al Donbass era encara un assumpte de partit (Zelenski, com recordàvem, va guanyar les eleccions del 2019 amb una proposta de sortida negociada al conflicte del Donbass), no ho és ja l'actual guerra contra Rússia, que s'ha convertit en un assumpte de país. Aquesta guerra és l'espenta definitiva a una construcció nacional ucraïnesa al gust del nacionalisme banderista: una Ucraïna entesa en termes exclusivistes, racistes i anti-russes. La revolució proletària i el tractament democràtic de la qüestió nacional per l'internacionalisme bolxevic van impedir durant molt de temps que el desenvolupament nacional ucraïnès, una realitat ja a principis del segle XX, seguís aquests rumbs exclusivistes d'enfrontament entre pobles. L'erosió dels principis internacionalistes pel revisionisme, sempre apuntant contra el "cosmopolitisme" i buscant les seves "vies nacionals al socialisme", i el colofó de nacionalisme desenfrenat que va ocupar el buit ideològic i polític deixat pel col·lapse del sistema soviètic van crear les condicions perquè aquest nacionalisme es desenvolupés fins a les seves darreres conseqüències. El món rus de fons civilitzatori, rodejat de germans petits eslaus, amb què se somniava al Kremlin, pròdig en les seves denúncies del "crim bolxevic", va trobar la seva contrapart a mida en la Ucraïna irredempta, igualment antibolxevic i que per fi podia encomanar-se al seu destí còsmic de permanent lluita contra les hordes asiàtiques moscovites. Des del moment en què aquesta va trobar en l'imperialisme ianqui un poderós patró per a la seva narrativa i pretensions, el conflicte imperialista va ser inevitable. Tan inevitable com que l'imperialsme rus menystingués els moviments interns de la societat ucraïnesa. La ideologia nacionalista del Kremlin no era un factor tàctic, un càlcul, com la percepció errònia de les contradiccions al si del bloc atlantista, sinó que era una necessitat que emanava de l'estructura social i política capitalista del propi règim rus.
El caràcter mateix de l'Exèrcit rus és també un altre factor estructural que mostra les contradiccions que enfronta l'imperialisme rus i la dificultat que el Kremlin, en les condicions establertes per la dissolució de l’URSS, ha trobat per donar-los una forma política coherent. No obstant això, primerament, el fracàs rus també obeeix a un seguit de factors tàctics. El més important prové dels mateixos defectes operacionals del pla rus. Atès que l'objectiu era la intimidació política, més que la victòria militar, les columnes russes van avançar veloçment en formació de marxa, ignorant les mínimes seguretats militars (protecció dels flancs o guarnició de les vies de subministrament a rereguarda). Com vam dir el maig, la idea era repetir un moviment del tipus de 1968 a Txecoslovàquia: una acció ràpida de forces especials que paralitzés el centre de decisions ucraïnès (l'assalt a l'aeroport d’Hostomel als volts de Kyiv), juntament amb un avançament llampec de les columnes cuirassades des de la frontera, havien d'afavorir la paràlisi i el col·lapse polític del règim ucraïnès. Però, des del moment que aquest no es va produir, les columnes russes van quedar en la pitjor posició militar possible: esteses per llargues franges de territori hostil, amb els seus flancs al descobert i els seus subministres a l'abast de la fustigació enemiga. Els ucraïnesos van fer bon ús de l'enviament enorme de material antitanc de l'OTAN i de la superioritat numèrica que els proporcionava la seva immediata mobilització. Fent servir tàctiques similars a la guerrilla, la nombrosa infanteria lleugera ucraïnesa, ben proveïda de llançamíssils portàtils, va deixar un regueró de blindats russos destruïts per les carreteres del nord del país. Aquí es van produir les baixes més nombroses entre els russos, tal que finalment es van veure forçats a retirar-se de tot aquest sector del front.
Tot i això, com vam apuntar, hi ha factors estructurals que determinen l'elecció i execució d'aquest pla defectuós. Efectivament, l'Exèrcit soviètic de la Guerra Freda era una força concebuda per lliurar una gran guerra d'alta intensitat contra l'OTAN a Europa central. Aquesta guerra es prefigurava com una Segona Guerra Mundial tecnològicament evolucionada. En aquest context, el desplegament immediat d'una gran massa de maniobra era un factor essencial. Per això, a més de la grandària de les seves forces permanents, l’URSS mantenia un nombre important d'unitats "en quadre": divisions amb tot el seu material, però sense gaires tropes, que havien de completar-se amb els recursos humans que proporcionés la mobilització, la qual cosa implicava tota una gran infraestructura (centres de reclutament, d'entrenament i acantonament, així com els seus magatzems de subministres) que l’URSS mantenia preparada en tot moment. Amb el col·lapse de l’URSS i la catàstrofe dels 1990 tota aquesta infraestructura també es va esfondrar. No obstant això, el nou règim rus mai no va saber reestructurar coherentment les seves forces armades. No era només la manca de recursos produïda pel shock neoliberal dels 1990 i tot el seu esgarrifós pillatge, sinó que això expressava, com diem, la incapacitat política de la nova classe dominant per donar resposta a les contradiccions que els presentava la nova situació de Rússia en el món. Oficialment la Guerra Freda havia acabat, però l'OTAN no semblava concebre-la, com li hauria agradat a la nova burgesia mafiosa russa, com una "victòria de la llibertat sobre el comunisme, on tots érem guanyadors", sinó com una derrota sense pal·liatius del poder de Moscou. Per sota de totes les declaracions oficials sobre la "nova era de pau", la realitat és que l'OTAN immediatament es va desentendre de totes les seves promeses i va començar a avançar implacablement cap a l'est, mentre eliminava qualsevol rastre de no alineament a Europa (destrucció de Iugoslàvia) i mantenia a Rússia fora de l'Aliança atlàntica, a pesar de les pretensions del país eslau. Els dirigents russos seguien veient-se com una gran potència i tenien pretensions conforme a tal estatus, però eren obertament menystinguts pels seus socis occidentals. Malgrat tots els "antiimperialistes" pro-russos, Rússia estava disposada a acceptar de bona gana l'hegemonisme ianqui, tal com mostra el seu vergonyós consentiment en el desmantellament de Iugoslàvia o el seu col·laboracionisme amb la guerra contra el terror, però esperava com a contrapartida el reconeixement de l'espai de l'ex-URSS com a àrea d'influència seva, és a dir, el seu propi pati del darrere imperialista. No obstant això, tots els seus desitjos d'integrar-se com a iguals en la comunitat internacional eren correspostos amb l'oberta ignorància de les seves demandes, queixes i preocupacions, mentre l'OTAN ocupava progressivament el buit geopolític que es va deixar. Aquesta contradicció entre les aspiracions de la nova burgesia russa i la falta de correspondència amb els fets de la realitat mai va poder ser resolta per aquesta burgesia.
En aquest sentit, aquesta contradicció es va reflectir amb vivacitat a l'Exèrcit. Les retallades pressupostàries fruit del saqueig i col·lapse econòmic són només el teló de fons d'un problema d'arrels socials i polítiques. Si tots eren membres reconeguts d'aquella comunitat internacional imperialista en una nova era de pau (és a dir, on la sang només es vessava fora del jardí francès imperialista) i col·lusió entre potències, llavors les forces armades russes es podien reconvertir en una força molt més petita i professionalitzada, estructurada com a força expedicionària per a accions de policia en aquest pati del darrere ("l'estranger proper" de la doctrina russa). Aquesta era la línia dominant en les metròpolis occidentals en un moment de col·lusió imperialista en què es posava en primer pla un incontestat nou repartiment del món i, conseqüentment, la contradicció principal era l'establerta entre l'imperialisme i els països oprimits. Però, encara que va ser partícip d'aquesta tendència, el poder ianqui mai no va deixar d'augmentar el seu pressupost militar i de desenvolupar noves tecnologies pensades per a la guerra a gran escala contra altres potències. El saqueig dels països oprimits era només una de les potes dels plans hegemonistes ianquis: l'altra era evitar el sorgiment d'un altre gran poder que pogués competir amb Washington. Malgrat tots els discursos i declaracions, aquesta era l'evident ombra a l’aguait rere l'expansió de l'OTAN a Europa oriental. Si això, l'amenaça d'una gran guerra convencional a Europa, era la perspectiva, aleshores aquesta petita força professional de tipus colonial no era suficient. Aleshores la massa i l'estructura de mobilització eren imprescindibles. La classe dominant russa aspirava a la primera cosa, però la realitat geopolítica prefigurava la segona. Es va intentar enfrontar el dilema gastant bona part dels minvats recursos en el manteniment i modernització de l'arsenal nuclear, mentre l'Exèrcit es reduïa i es professionalitzava, tot i que mai va deixar de ser sobretot un exèrcit de reclutes. Això no va resoldre el problema. Com vam apuntar el maig, la paritat nuclear per si sola, sense forces convencionals equiparables, no assoleix les exigències de la competició interimperialista. L’ultimàtum només és eficaç si és creïble. Pot servir per dissuadir un atac directe al cor, però no evita el seu setge i la pèrdua del pati del darrere. De manera eloqüent i continuant la seva estela històrica, l'OTAN ha anat creuant impunement totes les línies vermelles que Moscou havia traçat des de febrer quant a la implicació atlantista i el seu ajut al règim ucraïnès. Per descomptat, això augmenta la possibilitat que l'OTAN sigui víctima del seu propi èxit i confongui una futura línia roja russa ferma amb una altra fanfarronada. Com més escassos siguin els èxits militars russos, més possible serà aquest escenari potencialment apocalíptic.
D'altra banda, l'Exèrcit soviètic, tot i la usurpació revisionista, era un ressò de la gegantesca mobilització de la Gran Guerra Patriòtica. El nou Exèrcit rus era expressió del saqueig dels 1990. La mateixa idea de la mobilització resultava problemàtica des de la perspectiva de l'equilibri d'un règim el mateix fonament del qual era l'estabilització i institucionalització d'aquest saqueig. Això era un nou motiu per optar per aquesta línia de força professional, tecnificada però més reduïda. No obstant això, el nou règim rus, a diferència de l'antiga URSS, era també incapaç de mantenir el pols d'una competició tecnològica integral. Tot i el que marcava la moda imperialista del moment, mai no es va poder prescindir del tot de la massa, del número, per mantenir un cert equilibri estratègic. L'Exèrcit rus de 2022 era l'expressió de totes aquestes contradiccions, plasmades en múltiples viratges doctrinals i remodelacions inconseqüents durant les dècades de 1990 i 2000, així com de la seva pròpia experiència en les guerres del Caucas (Txetxènia i Geòrgia). Més petit, però no completament professional. Necessitat de reclutes, però temorós d'una massa que el seu règim social exigia que es mantingués endormiscada i en la passivitat. Orientat al treball policial en el pati del darrere, però sense poder evitar a una OTAN cada vegada més propera a les seves fronteres. D'aquí que parléssim que el pla rus per a Ucraïna era una aposta desesperada. No era una elecció entre altres possibles, concebuda en funció d'una anàlisi de la realitat i d'acord amb els objectius buscats. Al contrari, era un pla que emanava de la mateixa estructura de poder russa i tenia com a primera inquietud la conservació d'aquesta estructura. Mantenir aquesta contradicció que era el mateix statu quo, però no exacerbar-la. La fragilitat mateixa d'aquesta estructura de poder exigia evitar de totes totes la perspectiva d'una gran guerra convencional i les seves inquietants incerteses. Malgrat anar a la guerra per evitar l'assentament a Ucraïna de l'aliança militar més poderosa del planeta, l'OTAN, els tentacles de la qual ja estaven fermament presents al país, es va concebre una operació de policia, més política que militar, per al canvi d'un règim que el mateix pla exigia que estigués aïllat respecte d'aquests provocadors tentacles. La premissa conceptual de l’"operació especial" era una contradicció amb els motius que la feien necessària: el règim ucraïnès era indeslligable de la presència i implicació de l'OTAN.
Per a desgràcia del Kremlin, la realitat no es va avenir a emmotllar a les seves necessitats conservadores. La seva política de gabinet va permetre la repressiva desarticulació política de la base social ucraïnesa no hostil a Rússia i va donar temps al règim de Kyiv per estabilitzar-se i rearmar-se. Finalment, la seva tardana invasió militar, plena de vacil·lacions inevitables, va generar una previsible reacció nacionalista que va legitimar com mai els fonaments banderistes del règim del Maidan, mentre la quantia i qualitat de l'ajuda militar atlantista va augmentar de manera dramàtica i sostinguda. Pres dels seus propis dilemes, amb les sevescontradiccions a flor de pell i enfangat en una gran guerra convencional que no desitjava, el règim capitalista rus va dilapidar el nucli professional del seu exèrcit i va postergar tot el que va poder una mobilització pròpia (encara a costa de la pèrdua de posicions militars importants a Ucraïna) que al final es va demostrar inevitable. Els interrogants que aquesta situació obre pel que fa a la continuïtat del règim rus, o fins i tot a la integritat mateixa de la Federació Russa, són inevitables i són la base dels càlculs que mantenen l'estratègia proxy del militarisme atlantista.
La guerra ha seguit un curs d'acord amb aquests fonaments. Havent repel·lit l'intent inicial rus de canvi de règim, el centre de la guerra es va traslladar novament al Donbass. El fet que la guerra estigui assolant fonamentalment les regions tradicionalment més russòfiles d'Ucraïna tristament no deixa de ser eloqüent respecte la tragèdia on l'estretor imperialista dels seus dirigents ha conduït a Rússia. En qualsevol cas, tot i les pèrdues, i amb la típica mentalitat colonial, l'Exèrcit rus va confiar que la seva superioritat armamentística compensaria la inferioritat numèrica respecte als ucraïnesos, ja mobilitzats. Les pèrdues i l'escassetat de tropes russes van intentar ser compensades amb tot un seguit d'expedients: voluntaris, mercenaris (el famós Wagner), estratagemes legals per allargar períodes de servei, etc. Des d'aleshores, els avanços russos han consistit en la preparació massiva d'artilleria. D'aquesta manera, els russos van aconseguir prendre a principis d'estiu els principals nuclis urbans de l'óblast de Luganski que van romandre a mans ucraïneses, Severodonetsk i Lisichansk. Però fins aquí va arribar l’escomesa russa. Durant l'estiu el front es va estabilitzar i, a finals de l'estació, els ucraïnesos, amb els números de la mobilització i el subministrament atlantista, van llançar la seva contraofensiva. Mentre que a Kherson aquesta va avançar lentament i amb nombroses pèrdues, a l'altre extrem del front, a Khàrkiv, l'èxit va ser fulminant, provocant una desbandada que va obligar els russos a abandonar la pràctica totalitat del territori que ocupaven en aquest óblast, permetent als ucraïnesos amenaçar de nou Lugansk. Finalment, els russos, davant el perill de veure's encerclats contra el Dnièper, també van abandonar, tot i que aquí de manera ordenada, Kherson, el que va resultar un revés polític de primer ordre pel Kremlin. Efectivament, Kherson no només era l'única capital d'óblast que els russos havien aconseguit capturar des de febrer, sinó que, des del punt de vista de la seva pròpia legalitat, era plenament territori de la Federació Russa, després dels referèndums d'annexió celebrats a finals de setembre al Donbass i a la resta d'óblast majoritàriament a mans russes. Els xiuxiuejos amb la boca petita russos al voltant de les armes nuclears no van dissuadir a l'OTAN de continuar donant suport als embats ucraïnesos, fins i tot contra territori "oficialment" rus.
El maig ja assenyalàvem algunes lliçons militars interessants que podien extreure's de la guerra a Ucraïna des de la perspectiva estratègica de la Guerra Popular. Tal com dèiem aleshores, cap dels contendents en aquesta pugna imperialista pot concebre ni tan sols el plantejament de la lluita com a Guerra Popular (que no és només una "tècnica" militar, sinó que pressuposa una concepció del món, una línia política i un subjecte social específics), però sí que era possible extreure alguns aprenentatges en l'estela de la pertinència universal d'aquesta estratègia. Llavors vam parlar de la democratització del poder aeri que suposa la irrupció del dron al camp de batalla, de la idoneïtat de les àrees urbanes com a escenaris equilibradors entre rivals amb unes capacitats tecnològiques i armamentístiques molt dispars i vam assenyalar com bona part de l'èxit defensiu ucraïnès en aquesta primera etapa de la guerra tenia a veure amb l'ús de tàctiques d'infanteria lleugera que, en bona mesura, encaixaven amb l'esquema guerriller. Es pot seguir ampliant aquesta última qüestió, en la importància fonamental de la veritable arma definitiva: el soldat i el seu fusell. Això, que Engels ja va assentar fa segle i mig, ha tornat a ser ratificat als camps de batalla ucraïnesos. Malgrat tota la importància que té l'ajuda militar atlantista, l'element que ha marcat la diferència al front ha estat la superioritat numèrica de la infanteria ucraïnesa. La mobilització russa anunciada al setembre és la prova que la seva superioritat tecnològica i numèrica en sistemes de foc de llarg abast no ha pogut compensar aquesta inferioritat bàsica en el nombrede tropes.
Inevitablement, la forma burgesa de concebre la guerra tendeix a caure en el fetitxisme tecnològic, doncs, al capdavall, no deixa de ser l'expressió d'un règim social organitzat entorn de la primacia del treball mort. Bona part de la propaganda atlantista se centra en l'autoproclamada superioritat tècnica de l'armament occidental per sobre del rus. Això, a més de marketing per al complex militar-industrial ianqui, expressa la tendència d'una concepció del món profunda. En aquests mesos se'ns ha alliçonat sobre tot un seguit d'armes miraculoses que decidirien el destí als camps de batalla. La rapidesa amb la qual cadascuna d'aquestes armes ha anat cedint el testimoni de "decisiva" a la següent és la millor prova de l'escàs recorregut de tal concepció. Els Javelin van deixar el protagonisme als Switchblade, que el van passar als HIMARS, que avui han cedit el pas als Patriot. Així i tot, la clau que ha paralitzat l'atac rus i ha permès als ucraïnesos passar a la contraofensiva ha estat, com diem, la incapacitat russa per ocupar la línia de front amb una densitat de tropes semblant a la dels ucraïnesos. La sort de les ofensives ucraïneses és una bona mostra d'això. Tot i ser la zona on els HIMARS s'estaven utilitzant amb més intensitat, la concentració de tropes russes a l'àrea de Kherson va fer que l'atac ucraïnès allà avancés molt lentament i amb grans costos o, simplement, es paralitzés. No obstant això, aquesta mateixa concentració en aquest sector del front obligava els russos a deixar més descobertes altres parts, com la zona de Khàrkiv, que és on justament s'ha produït l'èxit militar ucraïnès més gran fins a la data. Malgrat tota la propaganda atlantista, l'element clau per explicar l'èxit ucraïnès ha estat la massa de la seva infanteria amb el suport dels relativament vells, però nombrosos, sistemes d'artilleria i defensa antiaèria que el país posseïa de l'època soviètica.
Per descomptat, amb això no volem restar importància a l'enorme suport logístic i militar atlantista. Ens trobem en una guerra burgesa interimperialista. La sang dels soldats té, com el valor de canvi mateix, una rellevància fonamentalment abstracta-quantitativa. No importa tant el seu aspecte qualitatiu, com és la consciència del soldat roig, que estableix la forma i els fins del combat en la Guerra Popular. Aquí, per contra, és la competició entre les seves masses la que determina la lluita. Però, igual que en el camp de la competència econòmica industrial, el desenvolupament tecnològic té un gran impacte quan augmenta l'eficiència-productivitat amb la qual es pot danyar a l'adversari: infligir més desgast a l'enemic que el que pateix un mateix amb la vista posada en el seu esgotament és la lògica de la guerra industrial des de 1914 (o, fins i tot, des de la Guerra Civil Americana). D'altra banda, i de la mateixa manera també que en el terreny econòmic, la divisió social del treball juga un paper clau en l'organització interna de la màquina militar burgesa. És el que es reflecteix, en termes d'enfrontament convencional, com a guerra d'armes combinades: no existeix cap arma miraculosa aïllada, sinó que la seva eficàcia només és tal en combinació amb altres sistemes d'armament i branques de les forces armades, amb els quals s'estableix una relació i jerarquia en funció de la doctrina, capacitats econòmiques, objectius polítics, etc., de l'Estat que es tracti. D'aquesta manera, els enviaments atlantistes han esmolat la capacitat tàctica ucraïnesa, equilibrant fins a cert punt la superioritat de les armes russes i complementant les mateixes existències d'armament d'origen soviètic amb les quals comptava Ucraïna, permetent que sigui la seva massa d'infanteria la que marqui la diferència. Això, per descomptat, s'ha realitzat a costa d'una tremenda carnisseria. Aquesta, al seu dia celebrada, dona al poder que és la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, mentre reiterava el suport bel·licista de la UE al règim del Maidan, no va poder evitar pronunciar la xifra de 100.000 soldats ucraïnesos morts en el que portem de guerra. Observadors més o menys independents fan anar xifres semblants, cosa que implica sumar diversos centenars de milers més per fer el total de baixes (que no només inclou morts, sinó també desapareguts, presoners o ferits, que solen ser la majoria) patides per Ucraïna, i això sense comptar les víctimes civils. Per la part russa, aquests mateixos observadors calculen una mica menys de 20.000 morts. No obstant això, ni tan sols la guerra capitalista industrial és reduïble a termes purament economicistes. La situació i voluntat polítiques dels contendents és fonamental. I aquí, com a bona guerra per interposició, la voluntat fonamental és la dels patrons imperialistes del règim de Kyiv. El valor del seu ajut s'expressa sobretot a apuntalar la capacitat ucraïnesa per sostenir tal terrible desgast. Descomptant els voluntaris atlantistes sobre el terreny (a principis d'estiu, EE.UU. reconeixia una trentena de baixes en combat a Ucraïna entre nacionals propis, incloent-hi quatre morts i desapareguts), l'imperialisme atlantista ha externalitzat eficaçment en la subcontractant ucraïnesa els costos de sang que exigeix la seva estratègia contra Rússia. En qualsevol cas, tot i la seva superioritat tècnica constantment autoproclamada, que les noves mesures plantejades a tots els exèrcits OTAN apuntin a una major expansió quantitativa de la seva mida és una altra confirmació de la lliçó que estem presentant.
La guerra, en el moment d'escriure aquestes línies, torna a estar marcada per l'estabilització del front després de l’exitosa contraofensiva ucraïnesa i sense que cessin els combats al Donbass. A poc a poc, Rússia va abandonant la seva concepció inicial de la guerra per assumir que està embolicada en una llarga guerra de desgast per interposició contra l'OTAN. El Kremlin afirma que la mobilització ja ha reclutat més de 300.000 homes, si bé la majoria encara es troben en fase d'entrenament i preparació. Igualment, la lògica del pla inicial d'enderrocament polític ràpid del règim de Kyiv implicava certa restricció en els atacs estratègics contra les infraestructures claus de l'Estat ucraïnès. Això també ha canviat i durant la tardor els russos han llançat diverses salves massives de míssils que han noquejat bona part de la xarxa elèctrica ucraïnesa. L'objectiu inicial de canvi de règim ja ha fracassat. En les condicions actuals, el que s’assembla més a una victòria que l'imperialisme rus pot obtenir és una partició i desmembrament d'Ucraïna que afebleixi decisivament el seu caràcter com a Estat punta de llança de l'OTAN. Això implica la importància decisiva que té tallar l'accés d'aquest Estat al mar: en aquest context el port d'Odessa té tanta importància estratègica o més que la capital ucraïnesa. No obstant això, la retirada russa de Kherson indica que aquest objectiu tampoc s’ha considerat assolible a curt termini, si és que s’ha cregut factible en algun moment. Sembla que la perspectiva russa és acceptar plenament la lògica de la guerra de desgast, renunciant de moment a espectaculars i ràpids avançaments, que també són molt costosos, i confiar que el desgast acumulat acabi per afeblir abans la voluntat política de l'atlantisme o forci un, improbable en les circumstàncies actuals, col·lapse de l'Estat ucraïnès.
I és que aquest col·lapse és improbable precisament pel suport atlantista al règim de Kyiv, que no es redueix a material militar per valor de desenes de milers de milions de dòlars, sinó, el que és fonamental, a sumes fins i tot superiors per al sosteniment financer de la mateixa estructura estatal ucraïnesa. El règim del Maidan, amb el seu irreductible nucli banderista, ja ha demostrat ser capaç de mobilitzar a la seva societat i estar disposat a assumir enormes sacrificis per part seva. Ja hem esmentat la dantesca xifra de baixes militars o la seva disposició a encaixar la destrucció de les seves infraestructures, i això sense tenir en compte els més de 7 milions de refugiats que han abandonat el país (gairebé 3 d'aquests milions ho han fet, per cert, en direcció a Rússia, la qual cosa, malgrat els apologistes atlantistes, ens parla de l'origen intern com a guerra civil d'aquest conflicte, per més que el seu desenvolupament i escalada hagin posat en primer lloc el seu caràcter de pugna interimperialista). No obstant això, per als banderistes aquest sacrifici es fa de bona gana a l'altar de la construcció nacional anti-russa que, amb les seves consegüents implicacions geopolítiques, és el seu objectiu últim i suprem. En aquest sentit, com dèiem i independentment de la forma concreta en què es resolgui la guerra, el banderisme ja ha guanyat. La guerra és l’alè definitiu, tant en l’àmbit intern com en l’extern, al seu projecte exclusivista de construcció nacional. Que la Ucraïna resultant pugui quedar amputada respecte a les seves fronteres de 1991 és secundari en aquest sentit. Això, en tot cas, només alimentarà el militarisme irredemptista per a futures guerres anti-russes quan les condicions tornessin una altra vegada a ser propenses.
Quant a l'imperialisme atlantista amb centre a Washington, el curs de la guerra fins el moment també pot considerar-se un èxit. Amb independència del traçat de la línia de front, els seus objectius d'enfangar al rival rus en una guerra de desgast prolongada, així com de trencar els llaços entre la UE i Rússia que poguessin servir de base per a les improbables vel·leïtats d'autonomia imperialista europea, s'han complert plenament. Malgrat les enormes sumes enviades a Ucraïna (gairebé 100.000 milions de dòlars en material o suport financer oficialment reconeguts pels EE.UU. i la UE, sense comptar els nous paquets per desenes de milers de milions de dòlars aprovats en les últimes setmanes), aquest preu sembla comparativament barat davant el resultat d'haver atrapat a un rival estratègic en una gran guerra de desgast. I és que, tot i que no es produís la caiguda del règim rus o el desmembrament de la Federació Russa, amb el qual somnien en veu alta els falcons atlantistes, l'actual escenari ja és tot un èxit per a ells. Són per això perfectament congruents les declaracions dels representants de l'imperialisme ianqui respecte a mantenir el seu suport a una victòria militar ucraïnesa al camp de batalla as long as it takes. El suport a la guerra és pràcticament unànime entre l'establishment estatunidenc, per la qual cosa, en les circumstàncies actuals i independentment de possibles canvis a l'administració, no s'albira cap gir polític cap a una línia de sortida negociada a la guerra. I és que, a més dels beneficis geopolítics per a l’hegemonisme ianqui, aquest també està obtenint rèdits econòmics importants, escalant posicions com a subministrador de matèries primeres energètiques a la UE o com a intermediari clau en tals subministraments. Això per no parlar de les conseqüències procedents de l'autoinduïda desindustrialització europea, que molts sospesen com a resultat lògic de la pèrdua de la seva productivitat industrial, producte al seu torn de les sancions arrogantment imposades per la mateixa UE, i que podrien causar un transvasament de capital productiu des d'aquest costat de l'Atlàntic cap a la seva ribera nord-americana. De fet, si l'estratègia de l'imperialisme atlantista, que des del punt de vista de Washington és un win-win, té algun punt feble, aquest es troba en les incerteses que suscita la capacitat de resistència de les societats de la UE davant l'impacte en el seu si de la guerra econòmica contra Rússia empresa per la mateixa Brussel·les. Aquí entren en joc factors molt complexos, el desenvolupament dels quals és difícil de predir, però la realitat social europea actual el que indica és que la falta d'entusiasme cap a la lluita per la llibertat ucraïnesa es complementa amb una igualment remarcable falta d'oposició a la participació imperialista en aquesta. Aquesta passivitat social és un dels actius amb els quals compten els dirigents de la UE i, mancant una veritable inestabilitat social, la línia bel·licista continuarà imposant-se. Les escandaloses declaracions de Merkel abans ressenyades o la vergonyosa sanció pel Bundestag de la narrativa nacionalista ucraïnesa sobre l'anomenat Holodomor mostren que la línia anti-russa s'està establint com el cor de la política d'Estat a la UE. En conseqüència, i com ja apuntàvem, el centre de gravetat polític del monstre imperialista europeu es va traslladant des d'aquesta Brussel·les a mig camí entre París i Berlín, cap a Varsòvia, avui el promotor més decidit de la carrera d'armaments a Europa i que fantasieja amb fer per fi realitat el vell somni neoimperial de l’intermarium pilsudskià.
Tal com assenyalàvem, la realitat de la guerra no ha validat el que es pressuposen punts forts dels contendents. Si l'esperada victòria ràpida de Rússia podia suposar una reversió de la desfavorable situació estratègica que l'OTAN està construint al voltant de les seves fronteres, la seva incapacitat per imposar-se als ucraïnesos ha agreujat aquesta situació. Ja no és només la pèrdua de prestigi i dissuasió que el fracàs militar implica per a una gran potència, o la sortida definitiva de l'esfera d'influència russa per l'Estat ucraïnès (íntegre o amputat) que provocarà la guerra, si l'apocalipsi nuclear no esborra abans la civilització, sinó que la posició geopolítica general mateixa de Rússia ha retrocedit, no ja respecte a l'URSS, sinó fins i tot amb relació al vell imperi rus dels temps de Pere el Gran. D'aquesta manera, l'entrada de Suècia i Finlàndia a l'OTAN (fins i tot a costa dels drets humans dels exiliats kurds), no sols augmenta la pressió sobre les fronteres russes afegint més de mil quilòmetres nous de frontera amb l'OTAN i amenaçant les estratègiques bases a la Península de Kola (llar d'una part molt important de l'arsenal nuclear rus), sinó que transformaran definitivament el Bàltic en un llac atlantista, precaritzant la situació de l'enclavament de Kaliningrad i anul·lant un dels elements de la dissuasió convencional russa, com era l'amenaça sobre uns Estats bàltics difícils de subministrar en el cas d'un bloqueig ràpid del corredor de Suwalki. Igualment, enmig d'aquest afebliment estratègic rus s'han reactivat, sens dubte amb l'impuls atlantista, molts dels punts de pressió a la perifèria russa, com l'Àsia Central (combats a la frontera entre Tadjikistan i Kirguizistan), el Caucas (els àzeris han intensificat les demandes i provocacions a Nagorno-Karabakh) o entre països més propers a Moscou (les tensions, apuntant contra Sèrbia, també han augmentat a Kosovo).
Per contra, el suposat punt feble rus, la seva economia, ha esquivat bastant bé fins avui els intents atlantistes d'escanyament. Excepte alguns sectors, com el de l'automoció, la producció russa ha aconseguit en general sostenir les xifres de 2021, de la mateixa manera que el ruble ha aconseguit evitar l'enfonsament que molts vaticinaven. Tot i que el futur desenvolupament de l'economia russa és incert, no ho és menys, com assenyalàvem a dalt, el de les economies del flanc europeu de l'atlantisme. Igualment, l'aïllament diplomàtic habitual dels Estats posats a la diana de l'hegemonisme ianqui no s'ha aconseguit aquesta vegada. Encara que pocs països van mostrar el seu suport a la invasió russa, tampoc molts, fora del que a Moscou es denomina “Occident col·lectiu” (bàsicament, el bloc euroatlàntic, el Japó i Austràlia), han seguit la política de sancions i aïllament promoguda per Washington i Brussel·les. Al contrari, el robatori arbitrari dels actius russos a l'estranger ha impulsat com mai que cada vegada més països considerin alternatives al dòlar com a divisa en el mercat internacional. De la mateixa manera, Rússia no sembla estar tenint massa problemes per trobar alternatives al mercat europeu per a les seves matèries primeres energètiques. A part de la Xina, els llaços amb la qual, en aquest sentit, ja s’anaven reforçant des de l'onada de sancions del 2014, és particularment important el paper jugat per l'Índia. Per posar dos exemples, durant el 2022 les importacions de petroli rus per aquest país es van multiplicar per deu i les de carbó, per quatre. El rol de l'Índia, país amb potencial per aspirar a entrar per dret propi en el rànquing de les grans potències imperialistes, és fonamental. Sense la seva participació, la conformació d'un bloc anti-rús decisiu és impossible i, al contrari, la seva neutralitat, benvolent envers Rússia, situa a l'atlantisme no ja com a director hegemònic del concert internacional, sinó com únicament un bloc més, tot i ser el més poderós. I és que encara que l'Índia considera a la Xina el seu rival principal, la relació amb Rússia, país amb el qual manté forts vincles des de l'època soviètica i la descolonització, és fonamental, precisament com a equilibrador de la potència xinesa. Prescindir de Rússia en aquest joc subordinaria a l'Índia totalment i unilateralment al bloc antixinès que Washington està edificant a Àsia. El manteniment del poder rus, per contra, serveix a les preocupacions vers a la Xina de Nova Delhi, alhora que també assegura la seva autonomia i capacitat de maniobra en la configuració de les relacions de força a Àsia. Turquia és un altre exemple d'una potència mitjana que està aprofitant la guerra d'Ucraïna per impulsar els seus propis interessos, no necessàriament i totalment alineats amb la disciplina atlantista. Tot i membre de l'OTAN i sense dubtar a aprofitar la feblesa russa per animar al seu aliat àzeri al Caucas o augmentar la seva pressió al nord de Síria, alhora s'ha desmarcat sonorament de la línia atlantista de “victòria militar sobre Rússia”, sense donar suport a les sancions i animant les negociacions russo-ucraïneses a l'inici de la invasió (frustrades per la pressió anglo-estatunidenca), així com mediant en l'acord per a l'exportació de gra rus i ucraïnès a través de la Mar Negra. Igualment, el seu comerç amb Rússia s'ha incrementat enormement, aprofitant les ofertes russes en gas natural per controlar la seva pròpia espiral inflacionària, que venia d'abans de la guerra. Finalment i significativament, l'Aràbia Saudita ha resistit les pressions de Washington, acordant en el marc de l'OPEP una reducció de la seva producció de cru de dos milions de barrils diaris (el que suposa més del 2% de la producció mundial), ajudant a mantenir a l'alça els preus del petroli, afavorint no sols les seves pròpies finances, sinó també les de l'Estat rus.
En definitiva, cap dels contendents ha validat els seus presumptes punts forts, servint l'escenari per a una guerra prolongada. Aquest context és extremadament perillós i crea les condicions perquè qualsevol de les parts protagonitzi moviments arriscats que intentin desembussar la situació d'equilibri en el front. De fet, l'espiral d’escalada des de febrer no ha cessat. Després del salt que va suposar la invasió russa, la iniciativa en l'escalada ha estat en mans de l'imperialisme atlantista. No només és l’esmentada intensificació en l'enviament de materials militars cada vegada més potents, ignorant tots els advertiments russos, sinó també el paper decisiu de la seva intel·ligència en les operacions sobre el terreny. Aquest últim factor és tan important, si no ho és més, com aquell enviament de materials i només la contenció russa ha evitat que sigui considerat un casus belli per a l'enfrontament directe entre Rússia i l'OTAN. Ja des d'abans de febrer la intel·ligència atlantista s'ha demostrat fonamental, posant en coneixement de l'Estat ucraïnès els plans russos d'invasió, fins i tot abans de produir-se aquesta, descobrint els moviments i concentracions de tropes russes, assenyalant els seus llocs de comandament (el que ha costat la vida a diversos generals russos) i centres logístics, així com proporcionant la informació que va implicar la detecció i enfonsament del creuer Moskva. De la mateixa manera, ha proporcionat una ajuda decisiva per als atacs de les últimes setmanes contra bases situades a centenars de quilòmetres a l'interior de la Federació Russa. Aquests atacs, comesos amb vells drons soviètics de la dècada de 1970 modificats, mostren l'enorme perill que comporta la situació actual. I és que algun dels objectius atacats forma part de l'estructura de dissuasió nuclear russa (una de les bases repetidament atacades acull els bombarders amb capacitat de càrrega atòmica TU-95 i TU-160), la qual cosa, des del punt de vista de la doctrina russa, podria ser considerat com un atac contra els seus sistemes nuclears que justificaria una represàlia en aquest mateix pla atòmic. Aquests atacs s'han presentat pels portaveus atlantistes com a resposta al bombardeig rus de la infraestructura elèctrica ucraïnesa. Però, paradoxalment, aquests últims bombardejos també han estat descrits pels publicistes prorussos com una resposta als atacs contra objectius clau russos, com el realitzat contra el pont de Crimea a principis d'octubre.
Tot això mostra la facilitat de les potències imperialistes de veure's enredades en l'absorbent lògica d'una espiral d'escalada d'acció-reacció, que fuig de tot control o restricció exterior a aquesta. Malauradament, la realitat d'aquests mesos, precisament, ha estat pròdiga en aquesta mena de detonants potencialment explosius. Per exemple, durant l'estiu, Lituània va tallar durant diverses setmanes l'accés terrestre a Kaliningrad; també a l'estiu es va produir un incident entre caces russos i avions de vigilància de l'OTAN a la Mar Negra; al novembre dos civils polonesos van morir quan va impactar un míssil a la seva granja en territori d'aquest país de l'OTAN. Tot i que no va trigar a aclarir-se que es tractava d'un míssil antiaeri ucraïnès desviat, els agitadors atlantistes no van dubtar a acusar a Rússia i van clamar immediatament per l'activació de l'article 5 del Tractat Atlàntic. Però, amb seguretat, l'incident més important ha estat la detonació dels gasoductes Nord Stream al Bàltic. Continua sense confirmar-se la seva autoria, però la falta d'afany de la UE i l'OTAN en la seva investigació, així com l'obvi interès de Washington a seccionar l'important vincle econòmic entre Rússia i Alemanya que representaven (així com les obertes amenaces estatunidenques que aquesta artèria energètica se seccionaria “d'una manera o altra” en cas d'atac rus a Ucraïna), semblen indicar clarament quin dels imperialistes es troba darrere de les explosions. En definitiva, la situació actual és extremadament perillosa perquè adoba el terreny per a tota mena d'incidents que poden desfermar una escalada que porti directament a l'enfrontament obert entre potències nuclears. És en aquest llindar on ens han situat els caníbals imperialistes.
Aquest context és propiciat, com diem, per la perspectiva d'una llarga guerra de desgast. En aquesta guerra, les millors cartes són a la mà dels imperialistes atlantistes, que compten amb molts més recursos econòmics i capacitats militars, a més d'haver aconseguit externalitzar en l'Estat ucraïnès els costos de sang de l'enfrontament actual. Les perspectives de l'imperialisme rus descansen sobretot en factors que, en gran part, escapen del seu control directe, com que la fatiga de guerra econòmica es faci notar a les societats atlantistes de forma prèvia o més severa que en la seva pròpia, o que, de qualsevol manera, la voluntat política de l'imperialisme atlantista quant a la seva implicació a Ucraïna s'afebleixi. Segurament, una de les esperances russes consisteixi en el fet que algun altre escenari dins del marc actual d'intensificació de la competència interimperialista s'inflami prou com per desviar una bona part dels recursos i atenció de l'imperialisme ianqui, fent-lo més permeable a una negociació respecte a Ucraïna. Aquest escenari, per descomptat, es trobaria a l'àrea del Pacífic.
I és que els representants de l'imperialisme ianqui no dubten a proclamar obertament i repetidament que la guerra a Ucraïna no és sinó un simple capítol dins la gran pugna interimperialista central dels nostres dies, que no és una altra que la seva rivalitat contra la Xina. Efectivament, el socialimperialisme xinès representa un desafiament a l'hegemonia ianqui d'una magnitud sense precedents. Si l'economia soviètica durant la vella Guerra Freda mai va representar, fins i tot al seu millor moment, poc més de la meitat de la grandària de l'estatunidenca, en el cas de l'economia xinesa aquesta ja ha aconseguit pràcticament un volum equivalent. Si bé és veritat que els Estats Units encara tenen un important avantatge en àrees qualitativament claus, d'ús intensiu de capital i aplicacions estratègiques, com el de la microelectrònica, no són menys certes les expectatives que els xinesos siguin capaços d'impulsar eficaçment i competitivament aquests sectors. No obstant això, l'altra diferència amb la passada Guerra Freda, on l'URSS va aconseguir mantenir una relativa paritat militar fins al mateix final, és que en aquest camp la Xina encara es troba, malgrat els enormes increments pressupostaris de l'última dècada, molt per darrere dels Estats Units. Precisament, el fet que el desenvolupament de l'economia xinesa continuï proveint la base perquè el país asiàtic mantingui la carrera d'armaments i aconsegueixi anar equilibrant la superioritat militar ianqui estimula que Washington busqui una provocació per resoldre en les condicions actuals la seva disputa amb la Xina. El terreny on més fàcilment es pot induir aquesta provocació és, òbviament, Taiwan.
Taiwan té una importància crucial en l'actual rivalitat sino-estatunidenca. Efectivament, Taiwan és un centre mundial punter en la producció de microprocessadors, un símbol pel nacionalisme xinès, romanent d'aquell segle d'humiliació nacional al qual la fundació de la República Popular va posar fi, i té una importància estratègica clau com a centre de la primera cadena d'illes que, des del Japó a Indonèsia i la Mar de la Xina Meridional, juga un paper crucial a la política ianqui d'acorralament i estrangulació de la Xina. Justament, algunes de les últimes mesures de la guerra econòmica contra la Xina, promoguda per Trump i intensificada per Biden, apunten a colpejar la capacitat xinesa de mantenir el pols en la competició pel disseny i producció d'aquesta mena de components electrònics d'alta tecnologia. A més, a diferència de l'antiga URSS o els mateixos Estats Units, la Xina és molt dependent del comerç internacional pel seu subministrament de matèries primeres i energia. Aquests subministraments en la seva gran majoria es transporten per via marítima des del Golf Pèrsic i Àfrica. D'aquí que sigui fonamental el control dels passos i estrets marítims, com el de Malaca o Ormuz, així com d’aquelles cadenes d'illes que, en les circumstàncies actuals, atorguen als Estats Units el poder, no només de denegar la sortida a l'oceà obert i la projecció de les forces xineses, sinó també de tallar aquest subministrament de matèries primeres absolutament vital per l'economia xinesa. En aquest sentit, durant el 2022 els Estats Units ha fet passos decisius per desentendre's de la política d’“una sola Xina”, que ells mateixos van signar a la dècada de 1970, quan es considerava que la prioritat geopolítica era aïllar al bloc soviètic, i que encara està formalment en vigor. D'aquesta manera, les declaracions de l'administració estatunidenca van en la línia de reafirmar el compromís ianqui amb el sosteniment militar de la “democràcia taiwanesa” (igual que altres baluards del món lliure, construïda sobre les fosses comunes de desenes de milers de comunistes i revolucionaris), en el marc del qual es va situar la provocadora visita oficial de Nancy Pelosi a l'illa a principis de l'agost passat. Era la primera vegada que un representant de l'Estat ianqui es personava en visita oficial a Taiwan en un quart de segle. Però aquesta vegada, a diferència de la passada ocasió, no es tractava d'un membre del Congrés que presentava el seu viatge com una iniciativa personal, sinó que es tractava de la visita del tercer càrrec en el graó de la jerarquia política estatunidenca (la Presidenta de la Cambra de Representants) i figura clau del bel·licisme dins de l'actual administració demòcrata. No obstant això, si en aquell moment les protestes xineses es van resoldre amb un humiliant desplegament del poder militar ianqui per l'Estret de Taiwan, incloent-hi diversos portaavions de la seva Setena Flota, aquesta vegada els xinesos van demostrar el desplaçament de l'equilibri de forces que s'ha produït a l'última generació, sent ells els que a les setmanes posteriors a la visita van fer una sèrie d'exercicis militars al voltant de l'illa.
En qualsevol cas, la visita de Pelosi demostra la voluntat de l'imperialisme ianqui de tensar la situació geopolítica a l’Àsia oriental i anar a la guerra per atallar l'emergència del rival xinès. Els vells debats geopolítics de les passades dècades al si de l'establishment imperial ianqui sobre les “prioritats estratègiques”, entorn del dilema de si s'havia d'arribar a alguna mena d'acord amb Rússia per concentrar-se en la Xina i evitar una entesa sino-russa semblen haver-se resolt de manera maximalista: enfrontar-se a totes dues potències simultàniament. I és que la unitat d'aquest establishment quant a la necessitat i oportunitat d'anar a un enfrontament militar contra la Xina és fins i tot més fèrria i monolítica que respecte a la posició anti-russa actual, sobre la qual sí que poden arribar a escoltar-se alguns dissensos minoritaris. La qüestió no és si hi haurà una guerra contra la Xina, sinó quan serà aquesta. I sembla que la percepció de l'imperialisme ianqui és que com més aviat arribi aquesta guerra, millor pels seus interessos. La intensa preparació propagandística respecte a la inevitabilitat d'aquesta guerra, que pot seguir-se a la premsa occidental, així com l'orientació de l'OTAN també cap a l’Àsia i el Pacífic, ja certificada a l'última cimera de Madrid i subscrita amb la docilitat habitual pels imperialistes europeus, semblen indicar que aquest escenari és cap al qual ens dirigim a marxes forçades.
En aquesta situació, marcada per la centralitat de la contradicció interimperialista i la possibilitat real d'una guerra mundial imperialista oberta, l'avantguarda marxista-leninista ha enarborat la consigna del derrotisme revolucionari. Aquesta consigna no ha emergit espontàniament de l'estat de coses al si de l'avantguarda. És necessària la comprensió i la lluita conscient de l'avantguarda marxista-leninista per ressituar la genuïna posició revolucionària, enterrada per dècades de domini revisionista. Bona part d'aquest revisionisme es va criar en el context de la passada Guerra Freda i tendia i tendeix a situar al proletariat a remolc d'algun dels imperialistes en pugna. Donat el bagatge cultural d'aquest sector majoritari de l'avantguarda hi ha una tendència a transigir amb el simbolisme que la propaganda russa actual reté del vell socialimperialisme, particularment al relacionat amb la Gran Guerra Patriòtica. Això, a més, es retroalimenta amb la propaganda atlantista, molts dels seguidors de la qual es mantenen també en aquest vell paradigma, transfigurant el conflicte actual amb la guerra calenta que anhelaven i no van poder lliurar contra l’URSS. El fet que els seus proxys ucraïnesos banderistes se sustentin igualment en aquesta narrativa antisoviètica, reforça la tendència espontània d'un sector de l'avantguarda a deixar-se atrapar en aquest fals dilema propagandístic. L'anàlisi científica de la situació concreta actual que, com assenyalàvem el maig, no deixa marge per dubtes sobre el caràcter fal·laç i reaccionari d'aquestes narratives enfrontades que es retroalimenten, també exigeix per part de l'avantguarda un aprofundiment en el Balanç del Cicle d'Octubre per contrarestar la interessada interpretació nacionalista que totes dues parts realitzen sobre aspectes crucials de l'experiència revolucionària proletària durant aquella conjuntura crítica del Cicle d'Octubre que va ser la resposta del moviment comunista a l'ascens del feixisme i al segon gran conflicte interimperialista obert del segle XX, així com el tractament fonamental de la qüestió nacional a les condicions històriques concretes que va enfrontar la dictadura del proletariat a la Unió Soviètica.
En aquest sentit, la defensa del derrotisme revolucionari és també la defensa de la Línia General de la Revolució Proletària Mundial (RPM) a les condicions d'enfrontament interimperialista. Parar atenció a l'anàlisi concreta i a l'aprenentatge del correcte desenvolupament de l'avantguarda a les diferents conjuntures de la lluita de classes és fonamental, però no abasta en tota la seva profunditat les implicacions d'aquesta consigna. No es tracta principalment d'una qüestió tàctica, sinó d'una defensa dels principis revolucionaris sancionats per l'experiència històrica de la RPM. Es tracta, enmig de l'onada nacionalista que arrasa l'avantguarda com a expressió del domini de la reacció en tota la línia, de la defensa de l'internacionalisme proletari i la divisió internacionalista del treball a l'hora de forjar la unitat de la lluita de classe revolucionària contra els diferents bandits imperialistes, la qual cosa és, ni més ni menys, que un dels grans pilars històrics de la Internacional Comunista. Es tracta de combatre les il·lusions oportunistes sobre la possibilitat d'un imperialisme “democràtic i equilibrat” que es perfilen rere les lloes a la multipolaritat, de reforçar la consciència de la inevitabilitat de la guerra imperialista, i la seva lluita per l'hegemonia i pels nous repartiments del món, i de la necessitat de la violència revolucionària com a única via per treure a la humanitat del fangar imperialista. En aquest sentit, les velles consignes revisionistes sobre la simple sortida de l'OTAN esquiven la crítica estructural de l'imperialisme i donen cobertura a la seva reforma nacionalista, a substituir la lluita sistemàtica i d'arrel contra aquest per una realineació de blocs, més d'acord amb els interessos desplaçats de la fracció burgesa de torn. Igualment, alguns oportunistes desbocats plantegen una altra vegada com a novíssima cartografia política la sortida pacífica i diplomàtica (això és, l'acord entre els lladres imperialistes) a la guerra imperialista, presentant com a nou descobriment del Mediterrani les velles posicions socialpacifistes de la dreta zimmerwaldiana. Referent a això, la consigna del derrotisme revolucionari es vincula necessàriament amb la defensa de la destrucció de la màquina burocràticomilitar de l'Estat burgès, la qual cosa, amb les condicions actuals de desenvolupament històric de la RPM, implica al seu torn la defensa de l'estratègia de la Guerra Popular. També serveix a aquesta defensa l'anàlisi de l'actual guerra en curs des d'aquesta perspectiva, que reafirma la idoneïtat de la Guerra Popular i demostra que es troba en congruència amb les tendències del desenvolupament social i tecnològic, fins i tot encara que es manifestin a través de la guerra imperialista. En aquest cas, es posa en primer pla aquella tasca científica de demostrar la pertinència de la revolució proletària a la llum del desenvolupament assolit per la civilització en tots els seus camps, social, científic, militar, etc. En definitiva, la defensa del derrotisme revolucionari té implicacions a tots els camps principals que signen les tasques estratègiques de reconstitució ideològica del comunisme i obre un terreny fèrtil per la implementació de la lluita de dues línies al si de l'avantguarda teòrica del proletariat. Com el conjunt de les tasques de la reconstitució, la seva projecció és històrica. De la mateixa manera que la defensa de la Guerra Popular no significa la seva, tan aventurera com impossible, realització immediata, la defensa del derrotisme revolucionari no implica la transformació immediata de la guerra imperialista en guerra civil revolucionària, sinó la creació de les condicions per fer-la mediatament possible, perquè la veritable perspectiva revolucionària s'obri pas entre l'avantguarda com a premissa de la seva fusió amb les grans masses de la classe.
Respecte a aquestes masses, l'avantguarda marxista-leninista pot i ha de continuar fent un treball d'agitació de denúncia i deslegitimació principalment del “seu” bloc imperialista, com a complement del treball principal al si de l'avantguarda. Això, a més de coadjuvar a les febles manifestacions actuals d'oposició política a la guerra imperialista, té també utilitat a llarg termini en el sentit de començar a familiaritzar a les masses amb els conceptes i la perspectiva revolucionàries que caracteritzen genuïnament al comunisme. L'hegemonia del revisionisme i l'oportunisme al si de l'avantguarda ha tornat a crear les condicions perquè siguin les respostes reaccionàries, nacionalistes i exclusivistes a la crisi imperialista les que estiguin millor posicionades per referenciar-se davant el descontentament i cansament de les masses. En aquest sentit, i en relació amb les exigències d'agitació i comprensió de la realitat concreta de pugna imperialista oberta, amb aquest consegüent foment del nacionalisme, el militarisme i el feixisme, l'avantguarda marxista-leninista ha de parar atenció a les necessitats de seguretat i autoprotecció que aquest context porta aparellades quant a una intensificació encara més gran de la vigilància i la repressió per part dels Estats imperialistes.
Comitè per la Reconstitució
Desembre de 2022
iEncara que hem optat per la transliteració ucraïnesa dels noms de les localitats del país, per referir-nos a les zones de predomini tradicional de parla russa, que és on es concentra el gruix de l’acció militar, utilitzarem la forma russa més habitual.