A un any del 7 d'octubre, el genocidi palestí s'ha convertit en una imatge quotidiana més del que l'imperialisme té per oferir a la humanitat. Enfront d'aquesta barbàrie, tot obrer conscient ha de preguntar-se quin és el seu paper envers l'alliberament palestí, què suposa la solidaritat internacionalista. En aquest temps ha sorgit un moviment solidari hegemonitzat per concepcions socialpacifistes que es basa en pressionar als Estats imperialistes, apel·lant-hi com a interlocutors legítims per resoldre la qüestió palestina, el que conseqüentment porta al legalisme i el possibilisme. Una lògica pragmàtica que acaba per col·ludir amb la falsa solució dels dos Estats, aquesta coexistència pacífica que recentment va defensar Sánchez en la seva trobada amb el carceller Mahmud Abbas. La complicitat de tots dos amb l'extermini palestí no expressa sinó el significat real d'aquest programa. Perquè la naturalesa de l'opressió colonial que exerceix Israel fa la seva mateixa existència incompatible amb l'emancipació nacional palestina, refutant tota il·lusió d'una resolució pacífica del conflicte.
L'Estat sionista és un baluard de la reacció a nivell mundial, indissociable dels interessos de la burgesia monopolista occidental. Actuant com a corretja de transmissió dels Estats Units a Orient Mitjà, s'empelta sobre Palestina com un paràsit, colonitzant el territori sota un pla d'extermini. Com a baula insubstituïble de la cadena imperialista, el seu caràcter reaccionari té encara més projecció, reforçant la seva estructura econòmicomilitar, com exemplifiquen els Acords d'Abraham. L'Estat espanyol no queda fora d'aquest tipus de pactes entre caníbals, cooperant amb els serveis d'intel·ligència sionistes per a benefici de la repressió interna i externa. Israel, creat expressament com a línia de defensa de l'imperialisme, se serveix de la guerra d'extermini contra els pobles, com mostra la nova fase de la guerra cap al Líban. No és casual com la reacció més ultra saluda al sionisme, perquè la seva ideologia ètniconacionalista atia el racisme —especialment l'anti-àrab—, sembrant la desconfiança entre els pobles i la discòrdia entre els explotats. No obstant això, enmig d'aquest oceà de reacció, la lluita palestina rememora poderoses lliçons per al combat antiimperialista.
El moviment d'alliberament nacional palestí, en aquesta època d’impasse entre dos Cicles de la Revolució Proletària Mundial (RPM), ens recorda que malgrat tot, l'imperialisme és un tigre de paper que pot ser derrotat militarment. Enfront de la superioritat tecnològica de les forces israelianes, una línia política capaç de mobilitzar masses pot inundar les seves defenses i resistir, com proven respectivament el 7 d'octubre i la insurgència mantinguda enfront del terrorisme sionista. Això és expressió particular d'un principi més general de la lluita de classes: que tota classe necessita d'una línia militar per defensar els seus interessos i objectius. Cap moviment de caire emancipatori pot oblidar això. L'heroïcitat de les masses obreres i camperoles palestines en la lluita contra el feixisme sionista s'inscriu en les gestes dels pobles oprimits de la història; no obstant això, el caràcter burgès del moviment d'alliberament nacional palestí presenta límits objectius en la seva justa lluita per l'autodeterminació, perquè les condicions particulars de l'opressió nacional, amb la metròpolis colonial implantada sobre el seu territori, exigeixen destruir militarment l'Estat sionista. I per a la consecució d'aquest programa, el moviment ha de partir d'unes premisses diferents a les que avui són hegemòniques en aquelles terres, ha d'assentar-se en una línia política internacionalista independent, perquè la qüestió palestina té com a únic horitzó realista per a la seva veritable resolució la revolució de nou tipus dirigida pel proletariat. La condició d'aquesta revolució és la creació del Partit Comunista, que recolzant-se en les classes oprimides per l'imperialisme desenvolupi la línia de Guerra Popular per a la destrucció de l'Estat sionista i la construcció de les bases de suport d'una república democràtica, unitària i internacionalista des del riu fins a la mar.
No obstant això, no és possible la transformació directa i immediata de la resistència nacional en guerra revolucionària. La pregunta que se'ns planteja aleshores és: què podem fer des d'aquí perquè aquell horitzó sigui una realitat? En què es tradueix l'autèntica solidaritat proletària amb les masses esclafades per l'imperialisme al Pròxim Orient? Si no hi ha continuïtat entre resistència i revolució, el veritable internacionalisme requereix de nosaltres que contribuïm a la creació d'un moviment revolucionari internacionalista, la primera pedra del qual és la reconstitució del comunisme. Dècades de liquidació de la consciència revolucionària del proletariat van anul·lar la seva capacitat d'actuar com a subjecte independent, posant fi al Cicle d'Octubre. Aquesta liquidació es dóna a nivell històric, general, internacional, de manera que superar l'estat de subordinació del proletariat requereix extreure les lliçons universals de la seva experiència mitjançant el Balanç del Cicle. Dit d'una altra manera, el primer requisit de tota empresa revolucionària dirigida pel proletariat, inclòs l'alliberament nacional palestí efectiu, és reconstituir la cosmovisió revolucionària de la nostra classe i la Línia General de la RPM. Per tant, reconstituir el comunisme és el millor exercici de solidaritat internacionalista que podem tenir amb el poble palestí i és des d'aquesta perspectiva que podem integrar les lliçons de la seva lluita contra l'imperialisme, així com col·laborar a la seva defensa i promoció. I en aquest procés és indispensable la lluita de dues línies contra el socialxovinisme, el socialpacifisme i tota altra forma de reformisme en el moviment obrer, perquè totes són part del mur que obstaculitza l'alliberament nacional palestí.
A baix l’Estat sionista!
Visca el moviment d’alliberament nacional palestí!
Impulsem l’internacionalisme proletari!
Comitè per la Reconstitució
27 de setembre de 2024