A 100 anys de la mort de Lenin, reconstituir el comunisme!

“No hi ha lloc per a més il·lusions de pau”, “la guerra no és impossible”, alerta ja sense pèls a la llengua Ursula von der Leyen, representant als líders de la burgesia occidental. Enrere quedaren els bucòlics dies en què el jardí europeu podia donar-se el luxe hipòcrita del pacifisme, per al qual les guerres són sempre quelcom llunyà, propi del món no civilitzat. “Rearmament, rearmament!”, coregen a l’uníson els portaveus de la burgesia imperialista de tots els colors polítics. El triomfalisme de l’ordre liberal internacional que va seguir la derrota de l’enemic històric comunista s’ha dissipat del tot, i li ha mostrat que la seva hegemonia només pot ser mantinguda tal com va ser guanyada: amb una Guerra Total, sobre milions de cadàvers. “La Democràcia et necessita!”, es llegirà aviat a les tanques publicitàries de totes les capitals europees. El proletariat tornarà a posar, com sempre, la seva força de treball per immolar-se a l’altar dels interessos del capital. La situació podria semblar idèntica a aquells anys que van antecedir el 1914, quan va esclatar la primera gran carnisseria pel repartiment del món entre rapinyaires imperialistes; hi ha, no obstant això, un gran oblidat. On és aquell proletariat independent que podia representar una alternativa –l’única possible– al negre futur que esperava als explotats a les trinxeres imperialistes? Més ben dit, on són els comunistes per tornar a fer pensable aquesta possibilitat?

Just fa un segle ens deixava el revolucionari que va consagrar la seva vida a obrir l’alternativa real que existia per als oprimits, demostrant que a la guerra imperialista se li podia oposar la guerra civil revolucionària. Avui, enmig d’aquesta època de derrota històrica del comunisme, que l’incapacita per representar cap mena de sortida immediata a la barbàrie capitalista, el millor homenatge que es pot rendir a Lenin és reprendre aquest suggeriment seu: “La millor manera de commemorar l’aniversari de la Gran Revolució és concentrar l’atenció en les tasques que aquesta no ha resolt encara”. Si som comunistes, rememorar a Lenin no pot separar-se de la recuperació del seu esperit revolucionari, ni de preguntar-nos sobre com preparar avui la revolució proletària a l’Estat espanyol, com a base de suport per a la reactivació de la Revolució Proletària Mundial. I avui aquesta preparació passa indefugiblement per recuperar, primerament, la posició independent del proletariat revolucionari enfront de la guerra imperialista: l’internacionalisme proletari aplicat com a derrotisme revolucionari.

A la guerra entre dos blocs imperialistes que ja fa més de dos anys que rugeix a Ucraïna, aprofitada per la “nostra” classe dominant per al disciplinament social i el tancament de files entorn del seu programa imperialista, i intentant infligir una humiliant derrota a l’imperialisme rus que tempta les seves reserves de recórrer a la resposta nuclear, ha vingut a sumar-se un nou front per al bloc euroatlàntic a l’Orient Mitjà. El poble palestí ha tornat a donar un exemple de la seva heroica fortalesa, lliurant una autèntica guerra de resistència nacional contra l’Estat sionista, puntal insubstituïble dels interessos de l’imperialisme occidental a la regió. Amb tot, la seva lluita no deixa d’estar dirigida per la petita burgesia radical, que amb la seva desconfiança en la guerra de masses condemna a la major part dels palestins a ser simples éssers que pateixen –única forma en què són acceptables per a la burgesia occidental, inclòs el revisionisme i el nacionalisme de tot pelatge– del genocidi televisat, el qual continua amb la col·laboració activa d’Occident i contra el que no serveixen ni les declaracions timorates ni les demandes pacifistes del revisionisme. I és que el moviment comunista segueix entossudit en la creença en les lluites de resistència com a llavor de la revolució, com si la crisi mundial que segueix agreujant-se al seu voltant no donés suficients mostres de la impotència dels seus invariables mantres i clixés. Per molt que s’intenti vestir amb novíssima seda de xerrameca obrera, reformisme es queda. Mentrestant, el socialxovinisme desemmordassat continua conquerint el buit deixat al moviment obrer per l’esterilitat de formes més políticament correctes de revisionisme. I és que el que avui són crits contra la immigració, no trigaran a ser crides a la defensa de la pàtria en la guerra imperialista, a favor de la “pròpia” burgesia i contra qualsevol actor que gosi oposar-se-li. Uns i altres defensen, a la seva manera, el programa imperialista de la burgesia. Lenin ja ens va mostrar, de fet, que oportunisme i socialxovinisme tenen el mateix “contingut polític”, com dues cares de la mateixa moneda pútrida de l’imperialisme. I, sobretot, que el socialxovinisme és la forma més madura de l’oportunisme, “la seva continuació directa i la seva culminació”.

En aquest context, els comunistes hem de brandar l’esperit de la derrota del “nostre” propi govern, del “nostre” propi bloc imperialista. Només així podem vincular l’oposició frontal a la matança imperialista amb l’horitzó emancipador de la revolució proletària, com a primer pas per recuperar la seva possibilitat. Això, irrealitzable de forma immediata, requereix complir abans amb les condicions que permetin que el marxisme torni a ser una teoria d’avantguarda, disputant la referència del revisionisme dins els sectors més avançats de la classe. Completada aquesta fase de reconstitució ideològica, podrem avançar cap a la conquesta del sector destacat a les lluites de la nostra classe, és a dir, cap a la fusió entre el socialisme científic i el moviment obrer que és el Partit Comunista, o sigui, cap a la reconstitució política del comunisme. Aleshores sí, com Lenin i els bolxevics van fer enmig de la Gran Guerra, el proletariat podrà girar les armes contra els “seus” governs, desencadenant la Guerra Popular contra la guerra imperialista, i obrint el segon cicle de la Revolució Proletària Mundial.