Aquest 18 de març Israel va rompre la pantomima d’alto el foc assassinant més de mil palestins al llarg d’uns pocs dies: el genocidi ha de continuar perquè la sang dels àrabs és l’única garantia d’unitat per l’Estat hebreu. Això constitueix una demostració del vertader caràcter de l’alto el foc, ja que contra tota il·lusió pacifista un tros de paper no podia aguantar més que les bombes. L’acord no era més que el reflex d’una determinada correlació de forces conquistada per la resistència palestina, que ha enfangat l’exèrcit sionista en les runes de Gaza. Així ho entén la resistència, que ha sabut utilitzar aquest temps per recuperar forces, guanyar suport d’entre les masses i obstaculitzar l’acció de l’imperialisme, desbaratant per ara els plans de neteja ètnica d’Israel al nord de la Franja. Contra tota la maquinària sionista i més de 18 mesos després els palestins segueixen disparant coets i obligant als seus opressors a cercar refugi. Tot el recorregut de l’alto el foc es reduïa, llavors, a una breu pausa per a reposicionar les forces: per això mateix els termes proposats per genocide Joe en 2024 no van poder ser acceptats per Israel fins el gener de 2025. Tot i així, els socialpacifistes encara es fixen en la lletra de l’acord i n’obliden l’esperit, que en el Dret Internacional no pot ser altre que l’opressió dels pobles per l’imperialisme. Entotsolats, reclamen que es compleixin uns drets que codifiquen jurídicament l’encadenament dels palestins.

El socialpacifisme continua demanant als Estats imperialistes com l’espanyol la garantia del compliment de l’alto el foc; exigeixen al botxí que no executi la sentència. La realitat és que el sionisme es una corretja de transmissió dels interessos del bloc imperialista occidental a Orient Mitjà. Però és una corretja que va en dues direccions, i així el sionisme, com a baluard de la reacció, és un fidel reflex del procés de feixistització i militarització que s’estèn per Occident de forma cada vegada més patent; és el mirall en què podem endevinar els contorns del nostre propi futur. Tant a Tel Aviv com a Washington ja expliquen sense cap mena de pudor que la neteja ètnica és l’única política que es persegueix a Gaza, i reconeixen obertament que l’alto el foc es troba subjecte als temps i mitjans per a la continuació del genocidi. Mentrestant, el Reich sionista ha obert la seva pròpia Oficina per a la emigració jueva i es lamenten com un Eichmann: si tan sols els palestins acceptessin marxar… Aquesta és l’única “solució pacífica” possible mentre existeixi l’Estat d’Israel. Tots els revolucionaris faríem bé en prendre nota de com aquests fets marquen la direcció que pren la recomposició de la burgesia occidental i les seves implicacions per a la militància antiimperialista. Ja hem pogut veure com a Alemanya i als Estats Units qualsevol crítica i solidaritat amb Palestina troba com a resposta la repressió policial i fins i tot la deportació, en un reforçament creixent de la persecució contra l’enemic intern “islamoesquerranista”.

Enfront del perill d’aquesta ofensiva reaccionària, amb l’extermini de pobles com a programa, es fa necessari establir estrets llaços antiimperialistes per a la coordinació i defensa de la solidaritat internacionalista. Contra els cants de sirena del pacifisme, que sols ens condueixen a farses com les d’Oslo, la vertadera solidaritat revolucionària no passa per la pressió a l’Estat ni la reforma de l’imperialisme; tampoc consisteix en reduir el nostre paper a fer de suport al moviment d’alliberament nacional palestí. El valor de la nostra veu com a comunistes depèn d’assenyalar que la resistència no és l’única opció per als palestins, sinó que també poden pensar en la revolució. Malgrat tots els seus mèrits i el seu indubtable heroisme, la lluita nacional palestina hegemonitzada per la seva burgesia no és capaç d’assolir l’objectiu estratègic de l’alliberament anticolonial, és a dir, la destrucció de l’Estat sionista: la nació palestina és “impotent com a factor independent en la lluita contra l’imperialisme”, la seva lluita, però, pot ser el ferment per l’aparició de “la vertadera força contra l’imperialisme: el proletariat” (Lenin).

La lluita dels combatents palestins és un exemple per a la classe obrera de la possibilitat i la necessitat de derrotar a l’imperialisme, és una referència per al combat antiimperialista perquè objectivament posa traves als seus plans a Orient Mitjà i ens ofereix valuoses lliçons per a la línia militar proletària. Aquesta resistència, però, és incapaç de generar revolució des de les seves pròpies premises; l’autodeterminació de Palestina exigeix el concurs del proletariat com a classe independent que sigui capaç d’erigir una línia internacionalista a ambdós costats de la Línia Verda, mobilitzant mitjançant Guerra Popular als oprimits, tant al gueto com a la rereguarda del sionisme. Per això la primera tasca per a qualsevol revolucionari, tant aquí com a Palestina, és la reconstitució del comunisme, requisit per tornar a fer del proletariat un actor en la lluita de classes. La derrota de la nostra classe, amb el tancament del Cicle d’Octubre, va suposar la liquidació de la consciència revolucionària a escala internacional; per tal de plantejar de nou l’horitzó de la revolució cal aprendre de la història de la nostra pròpia classe, on trobarem les lliçons universals necessàries per rellançar la Revolució Proletària Mundial. Tan sols des d’aquestes premises històriques podem fer nostre l’exemple antiimperialista del poble palestí. Amb la sola presència d’un Partit Comunista reconstituït que pogués denunciar i obstruir l’acció de l’imperialisme, tot el quadre de la lluita de classes quedaria trastocat, obligant a la burgesia a reajustar la seva estratègia. Treballar per aquest objectiu és el millor exemple de solidaritat internacionalista que podem mostrar al poble palestí.