El poble palestí encara els seus dies més negres. Estem presenciant un genocidi televisat. Gaza serà una ciutat de tendes de campanya, no quedarà ni tan sols un edifici, en paraules d’un funcionari de l’exèrcit sionista. És clar: el que aquest feixista promet, i els seus caps estan duent a terme, és una segona Nakba, una neteja ètnica a l’alçada de la realitzada el 1948 amb la fundació de l’Estat sionista.
Setanta anys d’història de l’Estat d’Israel mostren clarament els resultats del projecte etnicista-socialista dels colons asquenazites i del pare fundador, el socialfeixista Ben-Gurion. El projecte sionista, malgrat la seva inicial retòrica socialista i col·lectivista, només podia alimentar el supremacisme, l’exclusivisme i la reacció ultra. Tan normalitzats estan a Israel que ja des de l’època de Menachem Begin van deixar de necessitar additaments laboralistes o socials. L’actual era Netanyahu és l’últim capítol d’una història que, en absència d’un actor social revolucionari, estava escrita a pedra.
I és que aquest Estat es va estrenar amb la Nakba, amb la neteja ètnica dirigida pel mateix Ben-Gurion. El naixement d’Israel, la seva epopeia, la seva guerra d’independència no va ser una guerra d’alliberament nacional contra l’opressor. Va ser una guerra d’extermini contra el palestí —avui, com llavors, qualificat i tractat com a “home animal” (“subhumà”, traduït del llenguatge sionista de Yoav Gallant al llenguatge nacionalsocialista). Israel es va consolidar en un estat de guerra permanent al llarg de setanta anys. Les Forces de Defensa d’Israel (IDF, per les seves sigles en anglès) van ser i són el primer aglutinador social, molt per sobre de qualssevol dels partits de la Knesset. És l’autèntic partit nacional. Les IDF són el principal transmissor de la concepció racista i etnicista del món, el principal mecanisme de nacionalització i sionització dels ciutadans israelians. Tota la vida israeliana està mediatitzada per la guerra supremacista i construïda com un campament militar permanent.
Un poble que oprimeix a un altre poble no pot ser lliure. A Israel no explota la guerra civil perquè l’apartheid i la guerra d’extermini contra els palestins uneixen a totes les famílies polítiques israelianes. Aquest és el primer article de la seva Constitució no escrita. El criminal de guerra Netanyahu simplement va ser més conseqüent que d’altres amb la lògica supremacista i colonialista d’Israel i les IDF. La nova Nakba no només aixafarà als soferts i valents gazatins, sinó que enfortirà als sectors més ultres de l’establishment sionista. La classe obrera israeliana tindrà ben merescudes aquestes cadenes mentre no trenqui amb la política sionista del seu etno-Estat, mentre no comprengui que el primer pas del seu alliberament és la destrucció de l’Estat de la burgesia israeliana.
La destrucció de l’Estat sionista és antagònica amb l’anomenada solució dels dos Estats. Aquesta doctrina té com a base la lògica nacionalista i exclusivista segons la qual els pobles no poden conviure en igualtat i harmonia en el marc d’un mateix Estat i, el que és pitjor, implica conservar (i com a molt reformar) l’Estat sionista, l’existència del qual és el primer obstacle per a la germanor entre els pobles hebreu i palestí.
La solució dels dos Estats expressa l’oportunisme del moviment d’alliberament palestí, i implica cedir i concedir a Israel, que té la iniciativa en el conflicte. Precisament per això, aquesta línia va ser incapaç de conservar les minúscules concessions conquerides pel reformisme palestí. Amb els acords d’Oslo (1993), Arafat va acceptar desactivar la Intifada i actuar com a carceller del seu propi poble a canvi d’una administració palestina (que no sobirania) i a canvi d’un futur procés constituent de l’Estat àrab. No es basava, doncs, en l’autodeterminació del poble palestí, sinó en el permís i les promeses de l’Estat colonial! Evidentment, això va anar preparant el terreny i les condicions per enviar a passeig, de forma oficial, la doctrina dels dos Estats (fita finalment aconseguida durant l’administració Trump). Sense dubte, l’heroic poble palestí i les seves tradicions de lluita estan mil peus per sobre dels seus històrics dirigents.
Amb la frustració creada per l’estèril i fracassat reformisme d’Arafat i Fatah, es va generar un bucle de retroalimentació entre el sionisme genocida i el fonamentalisme islamista, perquè aquest és el marc que s’imposa en absència d’un actor social coherentment internacionalista que avui només pot ser el proletariat comunista. Hamàs sorgeix com a resposta legítima a la traïció nacional de Fatah i de l’OLP, buscant donar continuïtat a la Intifada i organitzant militarment a les masses gazatines. Però la seva concepció del món, burgesia i islamista, va impedir donar-li major recorregut. Així, després de les massacres a Gaza el 2014, va acabar per seguir el camí natural de l’oportunisme a Palestina: va acceptar la doctrina dels dos Estats i la tornada a les fronteres de 1967. És a dir, va acceptar d’aquesta manera l’anomenada legalitat internacional (dictada per la ONU, aquella assemblea per a la distribució de la rapinya) i va caure igualment en un frustrant filisteisme picaplets.
Aquest és el marc en què es mou actualment Hamàs, més pendent de l’oportunitat internacional propícia que de la construcció del moviment d’alliberament nacional. De facto, amb el reposicionament de blocs dels últims temps (accelerat per la invasió russa d’Ucraïna), Hamàs va veure una oportunitat per abandonar el pragmatisme dels últims anys i llençar el pols definitiu contra l’Estat sionista. Aquest sembla ser el significat de les incursions i atacs del passat Sucot —que van ser tota una humiliació per a les IDF. Hamàs va privilegiar el càlcul geopolític (pensi’s en Iran i en l’aproximació d’Aràbia Saudita a Israel) per davant del desenvolupament del moviment de masses; va privilegiar la provocació per davant de l’organització militar de les masses palestines per lluitar contra el terrorisme d’Israel; i va buscar precipitar els esdeveniments per a una guerra regional que la bèstia sionista estava i està disposada a realitzar. Una guerra regional que avui està més a prop que mai des de la guerra del Yom Kippur; una guerra regional en la qual la nostra classe només actuarà com a carn de canyó i en la qual el poble palestí serà poc més que moneda de canvi per al repartiment d’esferes d’influència.
La solució a la tragèdia del poble palestí té dos pilars fonamentals: l’aliança del proletariat israelià amb el poble palestí i la destrucció de l’Estat sionista. El valent poble palestí ha donat, les últimes set dècades, proves sobrades de combativitat. Vet aquí les Intifades, que realment van posar contra les cordes a l’Estat d’Israel i les lliçons de les quals han de ser estudiades amb atenció per tots els comunistes. El proletariat israelià, ja que pertany a la nació opressora, ha de demostrar que no és el vagó de cua de la “seva” burgesia, ha de demostrar a les masses palestines que és el seu primer aliat en la seva lluita d’alliberament nacional i ha de ser el primer en combatre la doctrina reformista dels dos Estats. I això no és possible mentre no trenqui amb el sionisme, mentre no dirigeixi totes les seves forces a la denúncia del “seu” Estat. En aquesta guerra, l’única política revolucionària que pot aplicar el proletariat israelià és el derrotisme revolucionari: l’esforç, per tots els mitjans, per tal que el propi Estat sionista sigui derrotat i destruït en la guerra d’extermini que està emprenent. Només així podrà ser digne de la confiança internacionalista de la seva classe i, molt especialment, del poble palestí. Només així podran els pobles palestí i hebreu conviure en confiança i igualtat.
Aquesta seria una autèntica mostra de democràcia en matèria nacional, una escola d’educació per a les masses del món en l’internacionalisme i proporcionaria una posició excepcional per a la propaganda comunista. Però no sembla que aquest esdevingui el resultat de l’actual massacre. Dècades de liquidació del comunisme no només van desarticular la capacitat del proletariat d’actuar com a subjecte social independent, com a Partit Comunista. També van desarticular la concepció proletària i classista del món, posant als mateixos comunistes a la rereguarda d’una o altra facció de la burgesia. Els comunistes hem de denunciar a l’Estat sionista, tant per la seva pròpia naturalesa imperialista i genocida, com per ser un soci estratègic del bloc imperialista al qual pertany el “nostre” Estat, l’Estat que oprimeix als proletaris gallecs, bascs, catalans i espanyols. Però no és suficient. Aquesta denúncia, aquesta aplicació del derrotisme revolucionari i de la defensa del dret del poble palestí a l’autodeterminació, ha de servir com a fil conductor de la principal tasca de la nostra època: la recuperació del pensament marxista, del pensament de classe independent, la reconstitució ideològica del comunisme.
Solidaritat amb el poble palestí!
A baix l’Estat sionista!
Per la reconstitució del comunisme!
Comitè per la Reconstitució
15 d’octubre de 2023