En les darreres setmanes hem viscut jornades intenses a l’Estat espanyol. No només per la seva magnitud política, com ho mostra tant la preocupada i unànime formació de files entorn del Govern de Madrid dels principals centres de l’imperialisme occidental, de Washington a Brussel·les (no així en el cas de molts dels seus nuclis de creació d’opinió), com el fet que El Preparao hagi decidit embotir-se en l’uniforme del seu besavi Alfons XIII, renunciant a qualsevol aparença arbitral amb què donés un vernís de legitimitat a la institució que encapçala (una bel·licosa presa de part dirigida exitosament al disciplinament del PSOE sanchista que no manca d’importància, ni molt menys, respecte a les opcions per les quals l’Estat està apostant quant a la forma de canalitzar la seva crisi política); sinó sobretot per la seva densitat històrica. Aquest aspecte és precisament el que més ens interessa a aquells compromesos amb la reconstitució d’uns mecanismes, els que habiliten el proletariat per a emergir com a subjecte propi en la gran lluita de classes, que tenen justament tal magnitud històrica. És als tafurers del significant buit als qui els correspon decidir si aquesta esmena a la totalitat del cap d’Estat respecte a la seva política per a Catalunya els obliga a desempolsar la tricolor espanyola o si continuaran fent còmics girs, mitjançant una afectada responsabilitat d’Estat, al voltant de la farsa d’oposició que representen en aquesta Crisi de la Restauració 2.0. Sigui com sigui, no trobaran el proletariat revolucionari en tals senderes i disjuntives, perquè el paper d’aquest és restituir a la història allò que té de tràgica i novament radical originalitat i no recrear-se en el fastig d’una reiterada farsa descolorida. I és que la tragèdia de la història no es conjuga avui sinó com l’epopeia de la humanitat en lliure autoconstrucció conscient, començant per la dels instruments revolucionaris de tal autoconstrucció: Reconstitució del comunisme; aquest és el títol del drama, encara soterrat, avui dia.
La Línia de Reconstitució entorn de l’1-O
Justament, aquesta densitat històrica en què avui es manifesta la crisi política de l’Estat espanyol ens permet de llançar una succinta mirada sobre el procés de construcció de tals instruments, tal com en l’actualitat els encarna la Línia de Reconstitució (LR). Amb això, intentarem mostrar un cop més com el Pla Polític que l’articula no pot ser separat de la seva corporització politicoorganitzativa en un context específic; com la reconstitució ideològica del comunisme és indeslligable del moviment material de construcció d’avantguarda en què s’expressa, sent qualsevol temptativa disgregadora en aquest sentit ras i curt liquidacionisme que destrueix qualsevol perspectiva independent d’avançada pel proletariat.
El creixement del nostre espai al voltant de l’any 2014 havia atorgat a la LR la massa imprescindible per transitar el camí cap a la seva articulació com a força política operativa, en la línia de conformació d’aquest incipient moviment d’avantguarda pre-partidari que signa la fase de maduresa de la defensiva política estratègica. Tal massa i tal perspectiva obligaven, atenent a les encara escasses forces reunides, a la projecció d’una política independent que mostrés la potencialitat del proletariat com a tal actor polític independent; la seva potencialitat com a agent de revolucionarització d’unes coordenades polítiques inqüestionables pels representants de la resta de classes. Proveïts amb el coneixement que la LR aporta sobre les premisses de constitució revolucionària del proletariat i el grau sever de liquidació al fet que el revisionisme les havia sotmeses, la dimensió de la crisi social i política que impregnava, i impregna, l’Estat espanyol sobre la qual incidir, la que més recorregut d’explosivitat comportava, resultava òbvia: la qüestió nacional focalitzada a Catalunya. Només allà les condicions històriques del Cicle d’Octubre conclòs es conjugaven amb la història específica de la lluita de classes a l’Estat espanyol per assenyalar l’espai en el qual l’actual crisi social i política de l’Estat podia il·luminar un moviment polític de ruptura amb capacitat sostinguda d’enfrontament, ja que beu de les arrels del món burgès tal com s’han mantingut políticament protagonistes en el momentani desastre del proletariat: contradiccions interburgeses i nació com a eix d’articulació política alimentada per la dialèctica masses-Estat.
Com és sabut, tal projecció política, assentada en primer lloc sobre la lluita de línies, va permetre, no només cobrir les primeres etapes del projecte d’articulació del referent d’avantguarda, sinó recuperar i fer passos en la sistematització d’alguns principis universals del marxisme, els que es refereixen a l’internacionalisme proletari i al lloc que ocupa el dret de les nacions a l’autodeterminació en la política comunista, i mostrar un valuós exemple concret de com orientar aquests cap a la seva aplicació pràctica en un context determinat, a més d’avançar en la delimitació de camps en el si de l’avantguarda. La coherència d’aquesta base i la conseqüència d’aquesta trajectòria es poden comprovar acostant-se a les publicacions de la LR sobre aquest tema, des de la posició de la LR davant el 9-N fins a les pàgines centrals del número 1 de Línia Proletària, passant pel Dossier sobre Catalunya i l’internacionalisme proletari i el boicot a les eleccions al Parlament del 27-S de 2015, sense oblidar els passos pràctics cap a l’articulació d’un referent de l’avantguarda internacionalista del proletariat.
No obstant això, davant l’1-O la LR va decidir conscientment no emetre cap comunicat específic sobre aquest tema. No és només que ja el 9-N es va establir una posició que desbordava la de tots els actors amb capacitat d’actuació política aleshores i que s’avançava de tres anys als dilemes polítics que avui afronta el moviment nacional català i que són l’epicentre de la crisi d’Estat, això és, una posició d’avantguarda, sinó que s’era molt conscient de la capacitat d’incidència política de l’avantguarda marxista-leninista en l’escenari de la lluita de classes. És a dir, la LR té escrupolosa consciència de la vinculació teoria-pràctica, que la projecció politicopropagandística de la LR no pot deslligar-se de la magnitud material del cos polític que la sosté. La qüestió nacional havia estat el vector necessari per una primera referencialització política de l’avantguarda marxista-leninista, aixecant la bandera de la unitat internacionalista de classe i mostrant la potencialitat operativa d’un proletariat revolucionari emancipat de les obediències obligades del món burgès, tals com la nació. No obstant això, la reiteració i insistència sobre la qüestió, sense nous esdeveniments d’entitat a què referir-se, atesa la capacitat d’incidència real efectiva d’aquesta avantguarda, podia fer descarrilar el seu procés d’articulació cap a una excessiva dependència respecte dels ritmes de la crisi política de l’Estat espanyol, cap a una “sobre-especialització” que, desorientant l’avantguarda, lligués fatalment el seu procés d’educació i desenvolupament al d’aquesta crisi, i la posés així darrere de tal o tal facció de la burgesia en pugna al voltant d’aquesta qüestió; això és, amenaçant de liquidar la seva incipient independència.[1] De tot això es desprèn que, de cara a l’1-O, l’avantguarda marxista-leninista es limités, com es recollia a l’Editorial de l’últim número de Línia Proletària, a la constatació que els elements objectius bàsics que han de guiar el posicionament polític comunista davant la qüestió nacional, i que van determinar la posició de la LR davant el 9-N, això és, la relació de forces entre el moviment revolucionari proletari i el moviment democràtic nacional, continuaven essencialment incòlumes, més enllà de l’escalada de fricció política dels antagonistes principals en la crisi. D’aquí se seguia amb naturalitat l’actitud específica de la LR davant allò que de democràtic té tot moviment d’alliberament d’una nació oprimida i davant la llibertat nacional de Catalunya, al mateix temps que donava una nova i contundent mostra del seu compromís insubornable amb el fonamental combat sense quarter contra el xovinisme espanyol de gran-nació.
D’aquesta manera, la reiteració explícita del posicionament polític no només no podia aportar res al desenvolupament independent de l’avantguarda marxista-leninista, sinó que, al contrari, amenaçava de descarrilar-la, minvar la seva perspectiva, posar-la a la rereguarda d’alguna facció burgesa i liquidar el seu Pla Polític. Això, efectivament, és el que, com assenyalarem, han demostrat els liquidacionistes. I és que un calibratge adequat d’aquest Pla, la forma més idònia de la seva expressió política a cada moment, exigeix el coneixement i l’atenció per l’aspecte practicomaterial d’articulació del referent d’avantguarda marxista-leninista, la història del seu recorregut i la seva força operativa efectiva. Això, en aquest context, en el pas del 9-N a l’1-O, exigia correlativament el pas de la LR del posicionament polític, ja conquistat, a la crítica revolucionària: continuïtat de les tasques substantives independents i atenció crítica a la crisi política de l’Estat des de la perspectiva del posicionament d’avantguarda ja realitzat, per assentar i aprofundir realment en allò que ja s’ha conquistat, a la seva referencialització en lluita contra tot oportunisme i nacionalisme, al mateix temps que es conjurava la identificació amb algun dels actors en pugna.
La legitimitat de la lluita democràtica per l’autodeterminació i la inevitabilitat dels seus actors
El posicionament de la LR davant el 9-N havia posat l’accent en aquest aspecte democràtic de tot moviment d’alliberament nacional que és deure comunista assenyalar i sostenir, i va mostrar així el paper que juga l’autodeterminació nacional en la política internacionalista del proletariat delimitant-la inequívocament respecte a tota concessió al xovinisme de gran-nació. Des d’aleshores, el moviment nacional català ha donat superbs exemples d’aquest component democràtic, per a enrogiment i vergonya del revisionisme “esquerrà”, més o menys inconfessadament luxemburguista.[2] Això, per no parlar del flanc descaradament i fastigós social-xovinista d’aquest oportunisme gran-nacional, el destí del qual, com ho ha provat sobradament la història, no en pot ser un altre que el d’alimentar el flanc social d’un possible moviment feixista de masses, algun dels premonitoris signes del qual hem vist aquests dies en diversos llocs de l’Estat espanyol. Respecte a aquests poca dialèctica racional hi pot haver, ja que han de ser denunciats i tractats en funció de la seva objectiva estació política d’arribada. Pel que fa als primers, potser el millor desmentiment respecte a la lletania doctrinarioobrerista que “la lluita nacional entorpeix la lluita de classes” és la mateixa realitat empírica de l’Estat espanyol. I és que, precisament, mentre es produïa la gran mobilització nacional catalana dels primers dies d’octubre, això no semblava que minorés l’aferrissada lluita de l’extraradi murcià contra la seva guetització: si els proletaris estan decidits a lluitar per les seves condicions d’existència, no hi ha cap ardit conjuntural que els “entorpeixi”. Una altra cosa és que el recorregut natural d’aquestes lluites sigui l’esgotament i reconducció, que la seva desviació respecte d’aquesta destinació necessària només sigui possible si l’avantguarda proletària ha creat les condicions i referències per, negant-les, revolucionaritzar-les cap a un altre estadi. És a dir, són els dèficits de l’avantguarda en les condicions de Cicle conclòs, no la lluita pels drets nacionals de Catalunya, el que impedeix el desenvolupament de la lluita de classe revolucionària del proletariat. És més, són aquestes mancances les que permeten que la referència nacional ocupi el seu lloc, no al revés: és l’obliteració de qualsevol perspectiva revolucionària per a la lluita de classes, el domini objectiu de l’oportunisme en les condicions de Cicle conclòs, el que fomenta el nacionalisme i l’enfrontament nacional. Només el tractament conseqüentment internacionalista d’aquest, no la seva negació mecànica abstractodoctrinària, serà capaç de ressituar la referència proletària revolucionària com a eix central del prosceni polític.
Com diem, l’1-O precisament vam assistir a una esplendorosa manifestació d’aquest aspecte democràtic inherent a tot moviment nacional d’alliberament. Aquest dia, i en les jornades immediatament posteriors, no només vam ser testimonis d’una espectacular mobilització de masses, en la línia acostumada del moviment català, sinó que aquesta mobilització va ascendir un grau, i va mostrar conats d’un autèntic poder de masses que li va disputar i va denegar a l’Estat espanyol el control del territori, el va expulsar espectacularment de nombroses poblacions, va mantenir la pressió sobre les seves forces repressives en els dies subsegüents, i va aconseguir, per a neguit dels sindicalistes-“comunistes”, aturar Catalunya el dia 3 d’octubre. L’1 d’octubre el moviment nacional català va infligir una derrota política humiliant, inaudita des de feia dècades, a l’Estat espanyol i es va situar dins d’una lògica objectivament insurreccional. Que aquesta insurrecció prengués la forma liquidopostmoderna pròpia de l’Europa imperialista socialment pacificada en condicions de Cicle revolucionari conclòs, no altera el fet objectiu d’aquest establiment fugaç d’un poder de masses, inclús en les coordenades d’una “lluita armada sense armes”, de l’extensió d’un estat d’ànim de masses procliu a una prova de força decisiva, així com, correlativament, de signes d’agudització de les contradiccions dins dels aparells de força de l’Estat.
No obstant això, cal detenir-se aquí, precisament des del punt de vista de la crítica revolucionària. I és que, justament, la lògica insurreccional s’inscriu plenament dins de la vella dialèctica masses-Estat, és exactament la forma radical d’entendre aquesta dialèctica pròpia de la vella revolució burgesa. És la lògica democràtica del predomini sobirà de l’aspecte de masses d’aquesta dialèctica, l’accent conseqüent en les masses de cara a la configuració immediata de l’Estat. Tanmateix, aquesta mateixa immediatesa pressuposa l’arrel econòmica del subjecte revolucionari i la forma política del seu desenvolupament. Pressuposa l’objectivitat en marxa d’unes noves relacions de producció i la revolució com a desbordament espontani del vell marc de relacions socials que les constreny juridicocoercitivament i que només pot subjectivar-se políticament com a nació en marxa, com a expressió de masses de la immaduresa de la contradicció capital-treball, unida encara contra el vell enemic comú. És precisament la lògica democràtica insurreccional conseqüent, que en la coherència del seu desplegament de masses permet d’albirar la nova contradicció de classe que brollarà de la nova societat, el seu anunci, el que la vella revolució burgesa llega històricament com a trampolí d’impuls a la nova revolució proletària. És aquesta seqüència històrica jacobins-Babeuf-Blanqui-communards, que encara trobarà el seu ressò en la forma en què els bolxevics entendran el rol dels soviets a l’Octubre, que legitima una primera comprensió de la nova revolució com a desbordament immediat d’un moviment ja objectivament en marxa. És l’expressió d’immaduresa d’un proletariat que encara no ha pogut comprendre que l’epicentre del progrés històric es troba al seu interior, que la dialèctica de revolucionarització social general pressuposa un procés de revolucionarització interna d’ell mateix, per a si, des de l’aprehensió de la seva universalitat històrica, això és, que tota la seva activitat independent parteix d’un procés mediat de negació dialèctica conceptuable com a dialèctica avantguarda-Partit la referència de la qual és subjectivo-interna mediata, no objectivo-externa immediata. Aquesta és la dialèctica del proletariat madur que situa el Partit Comunista com a eix d’una concepció de la revolució com a construcció lliure i conscient, que construeix el nou món al mateix temps que s’(auto)construeix com el seu subjecte, a diferència de l’Estat com a eix d’una concepció de la revolució com a ordenació-plasmació d’una realitat objectiva ja donada anteriorment (la nació revolucionària com a expressió de l’objectivitat subversiva del capitalisme respecte als antics règims).[3]
Precisament, en tot moviment d’alliberament nacional, també en un país imperialista de capitalisme desenvolupat, perviu aquest aspecte democràtic en tant que el seu moviment transfigura políticament, i per això empal·lidits, alguns dels elements que històricament van configurar la revolució burgesa: fonamentalment, la constatació d’una imposició política exterior juridicocoercitiva, un Estat nacionalment aliè, al cos econòmic de la nació, que propicia un mecanisme de mobilització de masses com a vector d’enfrontament polític, sostingut sobre l’objectivitat econòmica d’un mercat no integrat o no plenament integrat. Per descomptat, no hi ha aquí substància històrica en tant que progrés de substitució d’un mode de producció per un altre, però sí dissimetria política, sí escletxa per a un moviment polític de masses que apunta a problemàtiques de rellevància històrica (l’Estat-nació com a eix políticament vigent d’ordenació del món burgès), que, precisament per aquesta dimensió històrica, se situen immediatament en un pla superior, polític, al de la mera reivindicació econòmica immediata de masses. I és justament amb la revolució proletària que es trasllada l’eix del progrés històric de l’objectivitat econòmica al de la subjectivitat política: d’aquí es desprèn la lluita del marxisme contra l’economicisme imperialista, contra la negació doctrinària del dret d’autodeterminació, ja que això suposa la negació de l’element politicosubjectiu en tant que continua manifestant-se al món burgès, la qual cosa teòricament implica afeblir la comprensió de la naturalesa del nou subjecte revolucionari proletari i políticament impossibilitar el seu desplegament en les condicions objectives d’aquest món burgès. D’aquí se segueix aquesta fonamental vinculació antioportunista en el pla de la qüestió nacional amb la lluita general del proletariat en constitució revolucionària contra tot economicisme, contra la reducció de la societat a mera estadística econòmica, contra la miop afirmació del proletariat com a exclusivista objecte econòmic constret a les parets de la fàbrica, contra l’obtusa negació a integrar tota protesta política en el seu si, contra l’oposició a la necessitat d’enviar destacaments comunistes a totes les classes de la societat, contra la resistència a la construcció del nou subjecte des de la comprensió de les relacions de totes les classes de la societat entre elles.
Evidentment, aquesta comprensió, atesa la naturalesa del nou subjecte, articulada entorn de la dialèctica avantguarda-Partit, no s’ha de fer de forma político-immediata, des del simple agregat positiu de les demandes resultants de la protesta d’altres classes o grups socials, sinó de forma històrico-mediata, negativa en primer terme: d’aquí el Balanç i el procés de reconstitució ideològica del comunisme associat a la construcció de l’avantguarda proletària. Precisament, aquest agregat multicolor de demandes en espera del desbordament espontani és la forma immadura, ressò pervivent del vell estigma democraticoburgès imprès en l’època juvenil del proletariat, caduca i per això oportunista, de comprendre la construcció del subjecte revolucionari proletari.
No obstant això, aquest tractament negatiu, primer moment d’independència de l’avantguarda, té com a premissa l’enteniment d’allò que té de necessari la pervivència de tals ressons transfigurats en les actuals condicions concretes del capitalisme madur. Només trencant els aclucalls xovinistes de l’economicisme imperialista, aquells que subsumeixen mecànicament el moviment democràtic de masses en l’innegable regateig nacionalista de la burgesia, únic aspecte que la unilateralitat de la seva miopia els permet d’observar, cal valorar allò que l’1 d’octubre va tenir de victòria política de masses contra l’Estat, servint la propaganda revolucionària que ha d’assenyalar la impotència de l’Estat burgès davant el moviment de masses revolucionari del proletariat; de com la Guerra Popular pot literalment engolir-se l’Estat burgès. I això, per descomptat, sense establir cap relació político-immediata entre l’1 d’octubre i la Guerra Popular, sinó històrico-mediata, sostinguda sobre aquesta comprensió de l’aspecte democràtic de masses de tot moviment d’alliberament nacional i la seva legitimitat històrica. Vegeu aquí un exemple de com la protesta política de les diferents classes de la societat serveix per a la nutrició del proletariat revolucionari, per al seu aprenentatge i per a l’enfortiment de la confiança en la seva capacitat futura de desenvolupament polític: “si d’això va ser capaç la petita burgesia democràtica catalana, què no podrà el proletariat revolucionari internacionalista”.
Tampoc la miopia economicista permet l’acostament a la comprensió del complex fenomen del catalanisme. El catalanisme probablement és, per utilitzar els mots de moda entre la intel·lectualitat oportunista, l’únic significant buit amb una certa justificació material que es pot trobar a l’Estat espanyol, ressò de les frustracions resultants de la forma en què es va expressar aquí la revolució burgesa, amb el consegüent encaix problemàtic de la burgesia catalana a l’estructura capitalista de l’Estat espanyol. I pot respondre a tal artefacte teoricopolític petit-burgès i antimarxista (resumit en la cerca, precisament contra qualsevol referència substantiva a la problemàtica de classe, d’un encaix popular —i no proletari— per la nació) justament per la fisonomia de Catalunya com a nació oprimida dins de l’Estat espanyol. No és casual que el catalanisme emergís com a vector de protesta política general, aixopluc de diverses classes socials, precisament durant la crisi de la Primera Restauració, quan es va cloure en allò fonamental l’articulació de l’Estat espanyol com a formació capitalista madura. Més enllà de les seves vicissituds històriques i del procés que ha portat a la radicalització del sector decisiu de la burgesia mitjana catalana, tradicionalment autonomista, l’impacte del catalanisme, mostra del seu arrelament a l’estructura social catalana, es va deixar sentir històricament fins i tot entre les files del moviment obrer, com, per exemple, ho va expressar la proclivitat federalista del poderós moviment anarquista català del primer terç del segle XX, o la insòlita i complexa relació del PSUC dins del Moviment Comunista Internacional. Sense entrar ara en valoracions respecte a aquest fet —tasca del Balanç del Cicle d’Octubre—, el que s’intenta remarcar és l’impacte històric d’aquesta tradició i com necessàriament ha tornat a jugar un paper clau, potenciat per la pèrdua de qualsevol referencialitat conseqüentment internacionalista, com a aglutinador de la desafecció i la protesta d’amplis sectors de la societat catalana davant la crisi social i política. És a dir, deixant ara de banda la relació entre el catalanisme i la història de la conformació i la fisonomia de la burgesia catalana, aquesta cultura política no s’ha de reduir només a una mera coartada instrumental per al regateig a Madrid, sinó que també expressa la complexa heterogeneïtat d’una política nacional completa: un sistema de codis compartit sobre el qual diverses classes i fraccions de classe intenten maniobrar de cara a l’obtenció d’un avantatge particular. Negar-se a veure-ho, sota l’excusa de l’evident caràcter burgès comú d’aquests interessos, significa, a nivell polític, la negació de la possibilitat que el proletariat aprofiti per al seu propi desenvolupament polític els espais que les contradiccions interburgeses obren i obriran i, a nivell teòric, deixar al descobert els elements que encara regeixen l’estructura política del món burgès (l’Estat-nació i els moviments nacionals).
Una mostra exemplar de tals contradiccions va ser la decapitació política d’Artur Mas per la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) després de les eleccions del 27-S. Precisament, la CUP ens mostra l’exemple paradigmàtic, en viu i en directe, del total esgotament històric d’aquestes premisses històriques, ressò de la revolució burgesa, de cara al seu aprofitament per a l’impuls de la revolució social contemporània. A més, i íntimament relacionat, la CUP és una expressió exemplar, que li ha valgut la seva referencialització entre sectors de l’avantguarda a tot l’Estat espanyol, de la vella forma de concepció i construcció de l’organització revolucionària. No en va, tots els media, tant espanyols com catalans, tant obstinadament reaccionaris com liberal-dialogants, l’han consagrada, amb adjectius de vegades tan pintorescos com “fraticelli”, de vegades tan desorientats com “leninistes”, com l’organisme revolucionari avui operant en l’escena de la crisi política de l’Estat. Una breu observació de la seva actuació en la primera línia dels darrers i densos esdeveniments sota la lupa de la crítica revolucionària de segur que no serà ociosa per a l’avantguarda marxista-leninista, i servirà per a il·lustrar com un proletariat independent pot, en la línia d’allò que va indicar Lenin, afrontar els moments de crisi política, tals com la lluita democràtica per l’autodeterminació, per a impulsar el seu propi projecte revolucionari.
Com diem, la CUP és una expressió paradigmàtica de la vella forma de concebre la construcció de l’organització “revolucionària”. En primer lloc, és un agregat de les demandes que provenen immediatament de les expressions radicalitzades de la resistència: antifeixistes, feministes, ecologistes, etc. En segon lloc, corporitza amb notable conseqüència la forma popular de desenvolupament polític d’aquest agregat, des de baix cap a dalt, des de les mateixes lluites donades en la seva expressió més local-immediata, cap a la seva progressiva agrupació escalonadament ascendent, mitjançant el municipalisme, i sempre assegurant la seva sedimentada acumulació de forces abans de fer el pas al nivell següent, culminant amb l’entrada al cim de la política nacional: el Parlament. Noteu la coherència amb l’esquema del vell partit obrer, unit entorn de l’eix sindicat (expressió de la lluita de resistència immediata)-parlament (projecció política necessària d’allò que es reuneix així). Per descomptat, tot això en les postmodernes condicions de Cicle clausurat, un cop dinamitada la referencialitat única del subjecte obrer en la multiplicitat d’identitats i nínxols polítics particularitzats.
I és que el Cicle d’Octubre, en la seva llarga declinació, es pot comprendre com l’endormiscat retorn del proletariat, incapaç de continuar per la senda d’allò nou que la seva pròpia pràctica revolucionària havia aconseguit polir, cap al seu vell bressol original democraticorevolucionari. No ens ha d’estranyar, per tant, que el seu tancament definitiu hagi ressuscitat tot l’utillatge ideologicopolític (el plebeu, la societat civil, el ciutadà, el nacional-popular, etc.; sumat a l’agregat subjectivista de les identitats) del vell Tercer Estat, que és el que avui domina, sota el rètol de neó de novíssima cartografia, el prosceni de la política radical a l’Occident imperialista. Aquí precisament resideix el secret de l’èxit de la CUP i de la seva referencialitat, per a enveja de tots els revisionistes que proven constantment de reeditar la seva singladura, només que en espais i sota marques d’identitat menys pròdigs en els temps presents, com l’obrerisme-sindicalisme a la nació opressora. Aquest secret, exactament, no és un altre que el seu enclavament situat en el si d’una nació oprimida, Catalunya, la seva nutrició de l’element democràtic general inscrit en tot moviment de nació oprimida, amb aquesta tradició de protesta general que proveeix el catalanisme i que li dóna un horitzó polític més elevat, una referencialitat amb manteniment històric més enllà de la immediatesa i que permet el seu aglutinant sota una bandera política d’oposició, sense la qual cada lluita particular, cada resistència, és una mònada a la deriva. I és que resulta entendridor escoltar els representants i portaveus de la CUP fent servir fragments de la vella retòrica revolucionària francesa, apel·lant a la fraternitat com a expressió redescoberta de potenciació d’allò comú en la res publica. La nació està en marxa i la seva llibertat obrirà el camí de la justícia social: independència i socialisme.
Deixem ara de banda la crítica marxista de tals il·lusions i centrem-nos en la pràctica política, ja que precisament aquí resideix la força atraient i referencial de tal projecte, perquè, efectivament, la nació està en marxa, com ho prova la mobilització sostinguda de milions de catalans durant anys i el moment insurreccional aconseguit entorn de l’1-O. Efectivament, la CUP és perfectament conscient de l’evidència que el català no és només un moviment nacional democràtico-popular, sinó que segments fonamentals d’una burgesia més elevada hi estan integrats: del que es tracta, per tant, des de la seva perspectiva, és de l’hegemonia de la direcció política de la nació en marxa. Fracassa aquí la puerilitat de la crítica doctrinària del pseudoluxemburguisme espanyol: a una abstracció —és a dir, a un enteniment unilateral de la realitat— se li respon amb una altra (cadascuna accentuant només un aspecte de la dialèctica masses-Estat; expressada aquí com a democràcia-nacionalisme), i a igualtat de mistificació guanya el qui més massa politicosocial, el qui més moviment, ha aconseguit reunir, i confirma així, de passada, els prejudicis nacionalistes de cadascuna de les parts. Heus aquí l’esterilitat de l’antinacionalisme “esquerrà” espanyol!
Trencant les coordenades de la petita burgesia radical: una perspectiva de l’escenari català des de la crítica revolucionària
Una vegada explicada la seva necessitat, acceptem les premisses de la CUP i de l’Esquerra Independentista (EI) catalana en general i acceptem inclús els seus títols com a avantguarda popular del moviment nacional, ja que això és la base dialèctica de la crítica revolucionària.[4] Si hi ha un moviment donat, una nació en marxa, que es tracta de dirigir, si hi ha un sector de la burgesia, reconeguda com a rival, però amb la qual es pot fer part del camí (elements tots dos que encaixen en el vell paradigma democraticorevolucionari), llavors allò que assegura la independència i l’hegemonia del sector popular de la nació és la forma de la seva organització i direcció política, la base i motor de la qual és el moviment de masses. La clau de la direcció popular del procés nacional no pot ser altra que la cura i l’enfortiment d’aquest moviment de masses.[5] I aquí la CUP i l’EI, amb la seva estructura assembleària i la seva apel·lació a l’anomenada democràcia directa, sembla que tingui les eines per sostenir-lo i potenciar-lo. Són, atesa la seva història i forma d’organització, la seva expressió concentrada. Prou vigorosa fins i tot, reconeguem-ho, perquè la CUP aguantés la pressió de la vella CiU i decapités políticament Mas, i imposés així un calendari polític centrat en un referèndum d’autodeterminació vinculant.
Objectivament, en aquell moment, la petita burgesia democràtica estableix el rumb del procés, i arrossega una burgesia mitjana que, encara que presa entre l’ímpetu de masses i la reaccionària obstinació del Govern espanyol (qui, no ho oblidem, també veu disputada la seva base sociològica, aquest cop des de la dreta), aconsegueix mantenir-se en els llocs de la seva direcció executiva. El procés ascendeix, mentre la Generalitat forma files. Fins i tot algun despistat, embegut de vella fraseologia francesa, podria, el dia que es va aprovar la Llei de Transitorietat Jurídica, haver-se atalaiat de certs paral·lelismes entre un Parlament entonant Els Segadors i abandonat per l’oposició espanyolista, i aquell Tercer Estat autoconstituint-se en Assemblea Nacional, en la veritable nació, i començant a erigir la seva pròpia legalitat. La lògica insurreccional de ruptura està detonada i caldeja el dia 20 de setembre davant la reacció de masses contra l’acció de la Guàrdia Civil. El procés ascendent arriba al cim l’1 d’octubre amb aquesta derrota d’un Estat espanyol que s’havia mobilitzat i proclamat als quatre vents que no hi hauria votació, mentre les imatges de la seva rabiosa impotència el posen en evidència davant tota l’opinió liberal occidental. La sensació de victòria i la reacció davant l’acció repressiva porten les masses davant els improvisats acantonaments i casernes de les forces de seguretat espanyoles: pressió i tensionament. La vaga per Catalunya el dia 3 d’octubre: encara som al cim. Fins a aquest moment inclús el balanç de l’aliança amb la dreta autonomista (la burgesia mitjana) podia considerar-se positiu: a més del seu cos de masses, havia aportat, resultant del seu considerable domini de l’aparell de la Generalitat, la seva perícia tècnica i logística a l’hora d’esquivar els serveis d’intel·ligència espanyols, que és un altre dels aspectes de la victòria del dia 1 d’octubre.
Entre l’1 i el 3 d’octubre s’arriba al punt màxim d’ebullició del moviment de masses. És precisament el moment que tota organització revolucionària de vell encuny espera: l’entusiasme de la lògica insurreccional ascendent que ha de ser preservat i a què s’ha de donar forma. El problema polític dels “revolucionaris” ha de consistir ara a trobar l’element que serveixi de vincle directe entre l’entusiasme de masses i l’EI entorn del problema de la república independent, un element que hagi format part de l’únic moment existencial d’aquesta república, l’únic moment en què va ser un poder real independent: precisament el de la denegació del control del territori a l’Estat espanyol per les masses i la creació d’un espai segur en el qual tirar endavant els seus propòsits el dia 1 d’octubre. Potser els Comitès de Defensa del Referèndum (CDR), adobats en l’organització de masses per a la defensa dels llocs de votació i un dels vencedors del dia 1, podrien haver estat la base apropiada per, enllaçant-los amb l’EI, sostenir aquest entusiasme, ja que són la seva mateixa expressió organitzativa, bregats mà a mà amb el moviment de masses. En aquests tres dies probablement s’arribarà al punt màxim de convergència entre una perspectiva democraticorupturista conseqüent i la disposició del moviment nacional de masses. Era el moment dels “revolucionaris” en el si de la nació.
La burgesia mitjana ho sap i s’estén l’alarma: es palpa el desbordament en l’ambient. Si ja els seus titubejos s’havien anat manifestant en les setmanes prèvies a l’1-O, el vertigen del moment els enforteix. Un fenomen al·lucinant, només possible en la teologia i en les no menys místiques cavernes parlamentàries de la politiqueria burgesa, el miracle de la resurrecció dels morts s’esdevé aleshores: muntat entre la infal·lible certesa del pal espanyol i la més que incerta pastanaga europea, Mas ressuscita per murmurar a cau d’orella a Puigdemont. I és que una de les grans virtuts del moviment nacional català està sent la separació nítida dels moments en què s’expressa el seu aspecte democràtic respecte dels del mesquí regateig nacionalista. Si l’1-O va ser la seva expressió democràtica més alta, la sessió del Parlament del 10 d’octubre va ser el dia de la, tan còmica com oprobiosa, mesquineria. Un cop sobre la taula que torna la direcció del moviment a la burgesia mitjana. Que aquesta no tenia assegurades les regnes en aquell moment ho prova el fet que se saltés la mateixa legalitat per ella sostinguda, no complint els terminis establerts per a la Declaració Unilateral d’Independència (DUI): tot per l’ordre, fins i tot contra la meva llei! Aquell dia es va sentenciar la fallida “socialista” de l’EI en general i de la CUP en particular. Unes firmes carallargues sobre un tros de paper i el sanglot d’Anna Gabriel per la República feminista perduda és tot el que van ser capaços de disposar els “fraticelli” aquesta jornada: les masses es van dissoldre i van tornar ordenadament a casa. Presos de les seves pròpies contradiccions, els “fraticelli” van ser incapaços de jugar el rol assignat per la tragèdia històrica, i van haver de conformar-se a ocupar el seu lloc entre el cor dels farsants.
Evidentment, aquestes contradiccions no són altres que les ja expressades per Marx, que ja va definir la petita burgesia com “la contradicció social en acció”.[6] No obstant això, la liquidació pràctica del comunisme amb la fi del Cicle d’Octubre, la seva total falta de referencialitat política, l’absoluta inanitat i impotència, quan no la més plana i ignorant barroeria, de la gran majoria dels seus autoproclamats representants avui, obliguen a tornar sobre la crítica d’una pràctica —especialment quan ens trobem davant esdeveniments de densitat històrica— dirigida per velles concepcions que, revestides de novetat, dominen el prosceni radical i popular i fan estralls entre l’avantguarda. No n’hi ha prou amb la repetició abstracta de les veritats universals del marxisme, sinó que ha de ser il·lustrada i enriquida per la crítica de la lluita de classes tal com es manifesta en l’actualitat: aquesta demostració del seu vigor és, muntada sobre els resultats que es van obtenint pel Balanç del Cicle d’Octubre, una altra de les dimensions de la reconstitució del comunisme, de la recuperació de la seva posició d’hegemonia i referencialitat d’avançada entre l’avantguarda. Tal crítica ha d’apuntar a l’escrutini d’una pràctica política que avui es referencia i reafirma —i es posa en evidència a ella mateixa— com l’única pràctica “socialista” possible; ha de detectar si els qui es presenten com els més altisonants defensors de la pràctica i el desenvolupament del moviment de masses i de la democràcia són capaços de portar-les, compromesos en els esdeveniments de primera magnitud de la lluita de classes en l’actualitat, fins a les últimes conseqüències.
Precisament, com dèiem, aquest marc del moviment de masses com a portador i garant de la democràcia se situa en la dialèctica masses-Estat. La CUP expressa exemplarment l’esgotament històric d’aquesta dialèctica com a plataforma de la revolució social, la insolubilitat emancipadora de tal dialèctica des de l’interior de les seves premisses. Per la CUP tot el procés d’independència popular-nacional s’emmarca en aquesta dialèctica: és el moviment de masses el que arrossega les institucions catalanes a forçar el marc autonòmic, a anar més enllà d’allò que permeten les vies establertes per la legalitat espanyola.[7] Aquesta dialèctica, com ho està demostrant la pràctica, serveix per aquest forcejament, per agreujar la crisi política espanyola fins a un punt inimaginable per la resta de plataformes revisionistes o moviments populars a l’Estat espanyol, però és incapaç d’anar més enllà. La CUP diu que en aquest procés, ja en aquest mateix moment, es juga la fortalesa de l’element popular en la futura república catalana.[8] Però el marc polític en què ells encaixen el procés independentista, la dialèctica moviment nacional-institucionalitat existent, es contradiu amb el desenvolupament conseqüent de l’element popular, amb el desenvolupament de la democràcia directa de masses. La confessió programàtica de tal contradicció és el hiat entre el moviment de masses i el procés constituent, la dualització entre procés destituent i procés constituent; això és, que no és el moviment de masses el procés constituent mateix, sinó una futura Assemblea Constituent. La falta de recorregut “revolucionariosocialista” de la dialèctica masses-Estat es verifica en el fet que els autoproclamats defensors de la democràcia directa emplacen la plasmació dels resultats d’aquesta democràcia directa, d’aquest “moviment popular de contrapoder als carrers”, a una institució que és la seva mateixa antítesi. Efectivament, l’Assemblea Constituent és, per la seva pròpia naturalesa, la reconstitució de tots els elements de la democràcia parlamentària, la millor expressió, en paraules de Lenin, del que és la democràcia com a “forma política ‘normal’ per al capitalisme ‘pur’”, la sanció de la representativitat com a delegació de sobirania, la consagració política de la divisió social del treball inscrita en el cor de les relacions socials capitalistes, expressada aquí com la divisió política representants-representats; la vivificació i rejoveniment del mecanisme que permet l’apropiació d’aquesta sobirania pels representants, sostinguts per la seva posició de superioritat de classe en unes relacions socioeconòmiques el qüestionament de les quals s’emplaça abstractament per una fase posterior: independència-constituent-justícia social; doncs heus aquí l’esquema de l’EI.
La petita burgesia radical, aquesta “contradicció poble-burgesia”, apel·la al poble, al seu moviment de masses, per destituir un poder opressiu, però per a la constitució d’un “nou” poder convoca la institució de la burgesia per excel·lència: el parlament. L’element popular de masses és, i només pot ser, en tal esquema, element de pressió sobre una solidificació institucional, sobre un Estat, que és extern a ell. Aquesta prioritat teoricoprogramàtica del vell Estat democraticoburgès s’expressa en la pràctica quotidiana del procés en què la CUP considera la institucionalitat catalana, tal com ha estat directament llegada per l’Estat espanyol, com l’eix polític al voltant del qual pivota el procés independentista: aquesta institucionalitat és l’única solidificació política possible del moviment d’independència, els ulteriors progressos del qual depenen que aquest mateix aparell sancioni el que s’ha fet anteriorment. D’aquesta manera, a la futura Assemblea Constituent com a fonament d’un nou Estat burgès, hem de sumar-li, no només el poder material de la lògica de les relacions capitalistes de divisió social del treball a les quals respon i sobre les quals s’assenta, sinó també el pes de la inèrcia política d’aquest trosset de l’Estat espanyol (ja que això ha estat i és en allò fonamental la Generalitat i el Parlament, amb els seus, avui encara aplaudits pels catalans, Mossos d’Esquadra) que els independentistes es porten gustosos i que respecten escrupolosament sota la mítica coartada nacionalista que addueix que representa les institucions històriques de Catalunya. No és ja només que el procés tal com s’està esdevenint no pugui justificar-se seriosament com a suport de cara a una futura construcció “socialista” a Catalunya, sinó que fins i tot des de la perspectiva del democratisme radical presenta serioses deficiències: no hi ha ni tan sols una “reinicialització” completa de l’ordre polític directament des de les masses cap a un nou parlament burgès, sinó que la destitució es fa dependre d’un ordre polític ja plenament establert i constituït: seran els qui ja tenen experiència en el seu maneig, als qui més beneficia la seva estructura —aquests que van vèncer el dia 10—, els qui podran afegir aquest avantatge polític a l’avantatge social de la seva posició de classe per decidir el curs d’aquesta Constituent i com serà la futura república.
Una anticipació exemplar de tot això és precisament aquesta actuació dels “fraticelli” de la CUP el 10 d’octubre al Parlament. No només se’ls va estafar en tenda parlamentària, ja que fins a una hora abans del Ple encara pensaven que eren allà per proclamar la DUI, sinó que la seva resposta va ser un indicatiu de la “feroç resistència popular” que li esperarà a la burgesia catalana en la futura república: perplexitat i sanglot. Ningú es va atrevir aquest dia a complir l’honrós i digne paper d’un Karl Liebknecht al novembre de 1918, cap “fraticelli leninista” va sortir al balcó del Parlament a proclamar davant les masses aquesta República (feminista, popular… adjectivi’s com es vulgui), apel·lant precisament a aquestes masses. La CUP va acceptar aquest dia que l’estratagema parlamentari s’establís com la regla de joc fonamental, com a primer article de la constitució republicana catalana, va consagrar que el Parlament fos el centre del moviment nacional català, va acceptar que sense la seva ratificació formal res no podia avançar-se en el procés d’independència, va consentir, en fi, que el Parlament violés la seva pròpia legalitat i esquivés el mandat fruit de la llibertat de decisió del poble català guanyada al carrer. Aquell dia, quan més lluny havia arribat el tensionament intern de la dialèctica masses-Estat, moviment nacional als carrers-institucionalitat catalana establerta, la CUP va renunciar a la iniciativa i a la direcció del procés, va renunciar a portar fins a les últimes conseqüències la lògica insurreccional en què ja s’havia situat el moviment de masses —i que era la que havia propiciat la major derrota en dècades de l’Estat espanyol davant un moviment polític d’oposició—, i es va deslegitimar així per, arribat el dia de la Constituent, poder ser quelcom més que el lleial partit de l’oposició “social” a la possible futura república burgesa catalana. En la dialèctica democràcia-nació, això és, la dialèctica masses-Estat des de la perspectiva de la qüestió i el moviment nacionals, la CUP va escollir aquell dia Estat i nació contra masses i democràcia, i va demostrar que per ella abans hi és la unitat sagrada del front nacional, la unitat petita-mitjana burgesia catalanes, que el respecte escrupolós per la decisió activa, lliure, sospesada i transgressora del poble català; que abans hi és la nació que la llibertat, que, en fi, abans hi és el nacionalisme que l’autodeterminació.
I que no se’ns acusi de “putschisme” o “aventurerisme”, perquè hem assenyalat quina hauria d’haver estat la tasca dels revolucionaris, si haguessin existit o si haguessin tingut capacitat d’actuació, després de l’1-O: soldar els seus vincles orgànics amb el moviment de masses, en tant que aquests poguessin haver existit en la, fugaç però real, experiència de forja d’un poder —en tota la dimensió de la paraula i que es va demostrar capaç de disputar-li el territori a les forces espanyoles i desbaratar la seva maniobra boicotejadora del referèndum. D’aquí se segueix la nostra referència als CDR com a possible epicentre d’aquest vincle. Si l’element popular del moviment nacional hagués estat capaç d’acumular realment forces en els anys anteriors de procés i materialitzar en alguna cosa sòlida la seva crítica al pactisme de la dreta autonomista, si realment estigués basat en la lluita de classes, el dia 10 aquest inefable Karl Liebknecht català hagués trobat un sòl a què referir-se: transformació dels CDR en Comitès de Defensa de la República (ni tan sols hagués estat necessari canviar les sigles!) i pas de la declaració d’independència a l’aplicació de la República independent. El context hagués estat immillorable per delimitar-se respecte a una burgesia mitjana que, contra la paret de la inèrcia repressiva d’un Estat fortament empès per l’element ultra-nacionalista espanyol (aquest que, esmolant el garrot, és proverbialment conegut per la seva escassa capacitat pels matisos i les delimitacions), hagués tingut difícil, almenys sense jugar-se la seva base social mobilitzada, desempallegar-se de l’obligació d’unir-se a la iniciativa popular. I, precisament per mantenir tal atracció sobre els sectors de masses sota la influència de la burgesia mitjana —que han estat els decisius en el procés—, ni tan sols hagués estat necessari forçar els temps: atès l’estadi concret en què realment i efectivament es troba la lluita, es podia continuar disciplinant i enfortint els CDR amb les mateixes mesures que ja es preveien per després de la DUI parlamentària —hi hauria temps per l’aprenentatge en l’art del maneig popular d’un poder sostingut prolongadament en el curs mateix de la lluita—, mantenint de moment la forma de desobediència civil pacífica, encara que sense perdre de vista que, abans o després, tot veritable poder polític ha de passar per la prova de les armes (amb el que això implica de planificació i preparació de l’armament de les masses). La clau hagués estat precisament el capgirament de la jerarquia masses-Estat, el fet de situar la iniciativa en les primeres, la qual cosa hagués obligat la institucionalitat catalana a seguir els seus passos o entregar-se, guanyant-se un altre cop l’estigma de botifler, a les forces espanyoles: forçar una elecció que, en unes condicions immillorables, hagués estat decisiva tant des del punt de vista de l’educació de les masses, com del de la inèrcia política i la relació de les forces socials de la República, ja finalment en marxa. Amb tota probabilitat, un segment del moviment independentista hagués baixat del tren en aquest moment, però la lògica d’escalada, la lògica objectivament insurreccional assolida en el procés, afavoria aquest tipus d’iniciativa, i permetia l’enfortiment de l’element social en la lluita, en detriment del component patriòtic-nacionalista, l’apertura cap a forces de classe fins avui, si no oposades al procés, almenys neutralment observants. De fet, aquest canvi en la correlació de forces socials és el que més enfortiria objectivament el desenvolupament conseqüent del procés, li permetria de fortificar-se davant les amenaces de fugida de capitals amb què el capital financer havia començat a saludar la simple possibilitat d’una DUI (i això senzillament per motiu de la seva amenaça per la ja precària estabilitat política de l’empori imperialista europeu, no pel temor davant una acció anticapitalista a Catalunya): control social per l’únic instrument fiable de la República, el moviment de masses organitzat com a base seva, del teixit productiu de Catalunya, començant pel capital fix, sota la bandera de defensa de la riquesa nacional. Més encara, fins i tot la possibilitat sempre certa de derrota, en aquest escenari, hagués estat llavor de futur, ja que si alguna cosa demostra la història de la lluita de les classes oprimides és que una derrota després de llançar-se decididament darrere dels objectius propis és element d’aprenentatge, enfortiment i moralització de la força social que la protagonitza, mentre que l’abdicació d’aquests mateixos objectius en el curs de la lluita és estigma de vergonya i desmoralització per a les futures generacions.
En qualsevol cas, com es veu, la nostra crítica no s’ha inventat res. Ha projectat un escenari plausible basant-se exclusivament en elements notòriament i públicament presents en l’escenari de la confrontació política a Catalunya. Ha acceptat les premisses de l’EI tal com han estat establertes, consentint amb la condició de començar a jugar la partida en la política nacional de la casa comuna del catalanisme i la seva estratègia d’intentar alterar la correlació de forces dins d’aquesta dinàmica. Amb això hem intentat mostrar que fins i tot aquest escenari pot ser fructífer pel proletariat si hi ha una perspectiva independent i una voluntat revolucionària decidida, que, contra l’abstracció xovinista de “l’antinacionalisme” doctrinari (servidor més o menys involuntari del nacionalisme estatalment privilegiat), existeix un element democràtic de lluita general contra l’opressió en tot moviment nacional de nació oprimida, que no és simplement una frase i que no és mecànicament assimilable amb l’element nacionalista (formen una unitat dialèctica), i aquesta lluita podria generar espais perfectament aprofitables per un proletariat revolucionari independent i madur, això és, lliure de tot doctrinarisme i de prejudicis i estretors nacionalistes. Això, simplement, no és sinó afirmar que el proletariat és la classe d’avantguarda de la societat i que ja és històricament madur com per témer implicar-se en tota mena de crisis i conflictes, sigui quina sigui la base detonant; al contrari —i que serveixi com a avís històric—, ha de ser la burgesia la que es previngui de portar molt lluny les seves mesquines disputes intestines, perquè el món està objectivament més madur que mai per a la revolució proletària. [9]
Com diem, no hem posat sobre el tauler polític català cap element inexistent. És més, l’eix de la crítica ha estat, seguint el precepte dialèctic “d’evitar l’ocurrència contraposada” i “desenvolupar el principi refutat”, el del democratisme de la petita burgesia radical. Les seves inconseqüències i les seves “deficiències” no són sinó les pròpies de la classe que el porta, aquesta “contradicció social” incapaç de ser conseqüent amb les seves proclames. Els representants de la petita burgesia radical avui, a l’Occident imperialista, no són sinó un pàl·lid ressò, la farsa, d’aquells que en el passat es van abillar amb el barret frigi. El seu moviment no pot desbordar cap marc social perquè ja no representa el moviment expansiu d’accés del pagès laboriós a la propietat, sinó el tímid intent de protegir una propietat que ja es té i que amenaça naufragi en l’onatge de l’acumulació ampliada del capital. En aquesta temptativa podrà mobilitzar masses i fins i tot posar en escac governs, però sempre amb el dogal d’un ordre ja establert que garanteixi un fre: “socialisme”, sí, però com a “desenvolupament de la funció social de la propietat privada”; “democràcia directa”, clar, però mirant cap al parlament. Precisament, en aquesta apel·lació inconseqüent a la democràcia directa només com a element destituent, s’aprecia rotundament l’esgotament històric de la dialèctica masses-Estat. El moviment de masses només serveix per demolir (inclús, com hem vist, amb totes les seves inconseqüències pràctiques en la situació concreta), però ha de dissoldre’s ell mateix en un element sòlid diferenciat: un Estat a part i per sobre d’aquestes mateixes masses. El disseny polític pel procés de la CUP és l’expressió transfigurada i mistificada del procés històric necessari de la revolució burgesa: de la mobilització democràtica de masses a la democràcia parlamentària assentada, del moviment nacional a l’Estat-nació; amb un toc social-democràtic si aquestes masses no es dissolen abans d’hora. És un projecte que només pot tractar les contradiccions de la societat contemporània mirant cap al passat, perquè pertany a una classe que no té futur.
La clau fonamental: el Partit Comunista
Precisament, el que tornen a posar sobre la taula esdeveniments de la magnitud i densitat dels que sacsegen l’Estat espanyol aquestes setmanes, és que aquesta “democràcia directa”, aquesta potencialitat de poder d’un moviment de masses de llarg abast, que la petita burgesia només pot concebre com a força de pressió destituent, és un formalisme buit, que no expressa més que la potència socializadora que ja objectivament constitueix el capitalisme en decadència, però el contingut de la qual, la seva projecció històrica de classe (i és que “masses” no és una categoria classista), està fora de si mateix. És, parafrasejant Lenin, aquell “Estat burgès sense burgesia”. Que aquest pugui transformar-se en Dictadura del Proletariat exigeix una referencialitat prèvia al seu moviment, perquè en cas contrari la seva única destinació objectiva d’arribada, més o menys atrafegada, és un “Estat burgès amb burgesia”: l’Assemblea Constituent, la democràcia parlamentària. Ara és quan es pot completar el contingut de la nostra crítica, i buidar definitivament les temptacions d’assimilar-la al “putschisme” o a “l’aventurerisme” (només comprensibles en la mesura que el massisme insurreccionalista conté intrínsecament en alt grau tals elements —vegeu, per exemple, Neuberg—, però no per la lectura politicotàctica de la propícia situació a Catalunya), perquè l’essència de la LR es refereix precisament a les tasques objectives que han de ser acomplides per a la (re)constitució d’aquest contingut extern, que no és altre que el Partit Comunista. La CUP, en les seves elucubracions sobre com el moviment popular ha d’intentar garantir els seus interessos a la futura república catalana, amb la seva consigna “de les places a la proposta”, demostra, en argot postmodern, que no ha avançat ni un pas respecte a les concepcions menxevics del poder de masses. Exactament, el menxevisme, expressió exemplar de les limitacions del vell partit obrer, reduïa els soviets a “parlament obrer”, en els quals les masses es limitarien a la discussió de les idees i propostes que haurien d’esperar a la convocatòria i realització de l’Assemblea Constituent per ser considerades i, potser, incorporades en la nova república democràtica. Així, els menxevics expressaven la seva conseqüent obediència als esquemes d’un passat decaigut, el de la revolució burgesa, i el seu programa de subordinació, com a suport i grup de pressió, de la classe obrera a la burgesia. La història ja va demostrar que la democràcia conseqüent es tradueix en la fusió del poder executiu en els òrgans legislatius, que no són altres que el moviment de masses organitzat: ell executa allò que ell mateix decideix. La història va demostrar al seu torn que això només és possible si prèviament existeix l’instrument polític que pugui estabilitzar i soldar tal ordre: el partit revolucionari. El pas històric, des del punt de vista de la forma de la institucionalitat estatal, de la revolució burgesa a la revolució proletària, el tipus de relació inevitable entre la democràcia proletària i la democràcia burgesa, ja va quedar sentenciat al gener de 1918 quan el mariner Zelezniakov, responsable d’un destacament de la Guàrdia Roja, expressió del poder dels soviets i de la seva connexió amb el Partit Bolxevic, va forçar la dissolució de l’Assemblea Constituent russa d’una vegada per sempre. Cap teoria revolucionària d’avantguarda pot avui partir des de menys.
D’aquesta manera, no és tant que a la CUP li hagi faltat voluntat, ni tan sols és determinant l’origen sociològic immediat dels seus dirigents; allò que fonamentalment determina el caràcter de classe de la seva acció política és la forma de construcció del moviment polític sobre el qual se sostenen. Precisament, la immediatesa de l’agregat de lluites de resistència de baix cap a dalt és intrínsecament incapaç de superar la reproducció del medi que les genera: d’aquí la incapacitat de trobar una cúpula aglutinant de tal conglomerat que no sigui la referència política ja donada de la nació (que precisament pel fet que és oprimida, pel fet que existeix aquest element democràtic en el seu moviment, és el que els dóna avantatge sobre altres oportunistes hispànics, impedits si més no d’edificar aquesta cúpula); per aquest motiu han estat incapaços si més no de concebre la ruptura de la unió sagrada; per aquest motiu el seu programa polític màxim no pot ser objectivament altre que un Estat-nació que, mitjançant l’Assemblea Constituent, integri en alguna mesura la necessària projecció social-democràtica d’aquestes lluites de resistència. El veritable organisme revolucionari, el Partit Comunista, es constitueix exactament de manera inversa: de dalt a baix. Des de la comprensió i síntesi de l’experiència històrica més elevada de la lluita de classes, les revolucions proletàries del segle XX, fins a la seva concreció i materialització en la realitat concreta immediata. Només sobre aquesta base es construeix independència revolucionària, ja que no està en darrera instància supeditada a cap element de reproducció material del món establert, i per això permet d’operar la transformació sobre tots ells. Només en aquest camí es forja el material humà capaç de desenvolupar-se en totes les situacions de crisi sense deixar-s’hi arrossegar. I això, precisament, perquè aquest material humà nou, la formació d’autèntics revolucionaris, exigeix autotransformació dels seus components: l’avantguarda no es proclama, es construeix en un procés de revolucionarització a l’interior de la classe que, d’aquesta manera, se situa en disposició de revolucionaritzar la societat en el seu conjunt: és la nova dialèctica avantguarda-Partit. Aquest eix de relacions socials revolucionàries és el pivot que pot generar una referencialitat alternativa que estabilitzi i desenvolupi la democràcia portada fins a les últimes conseqüències: Estat-Comuna, Estat de masses que fongui en el seu moviment revolucionari el poder legislatiu i l’executiu; l’assentament, per fer servir els termes de la CUP, d’un statu quo que sigui qüestionament de l’statu quo.[10] Això és possible justament perquè la relació revolucionària i, per tant, el seu horitzó de referencialitat, és exterior i prèvia a la mateixa mobilització de les masses: només subordinant el problema de la relació de les masses amb l’Estat al de la transformació de les masses en avantguarda, només anteposant el problema del Partit Comunista, és possible estabilitzar el moviment de masses com a Estat, només així “l’Estat burgès sense burgesia” es transforma en Dictadura del Proletariat. O millor dit, es genera, perquè, com torna a demostrar la crisi de l’Estat a Catalunya (i, amb una altra forma i context, però amb el mateix rerefons, els ressons del Nunca máis! a les terres gallegues abrasades pel foc), la tendència objectiva de la crisi social i política en el capitalisme madur és a crear buits de poder (en tant que líquida fugacitat, insostenible sense aquesta referència externa, del moviment de masses que denega —o supleix, evidenciant-ho com a superflu des del punt de vista de l’interès social general, com a Galiza— el poder establert). No hi ha cap raó per esperar l’esclat específic i puntual de tal o tal crisi política en l’escenari de crisi històrica general del capitalisme que és l’imperialisme, sinó que la (re)constitució de la premissa revolucionària, el Partit Comunista, n’és l’única condició necessària: Guerra Popular. Sobre aquesta base de desenvolupament autònom, dependrà de l’habilitat i capacitat creativa del subjecte revolucionari per pressionar i intervenir en cadascuna de les manifestacions puntuals en què es vagi expressant aquesta crisi històrica el seu aprofitament per potenciar l’extensió del seu moviment revolucionari. N’hi ha prou amb una mirada desprejudicial (internacionalista en aquest cas), com la que hem intentat llançar sobre la situació a Catalunya, per a adonar-se de la potencialitat de les condicions objectives.
Llavors, doncs, només la referència revolucionària anterior, preexistent en la seva materialitat, pot desviar el moviment de masses del seu final necessari deixat a la seva lògica particular: dissoldre’s en els elements sòlids de l’ordre burgès, això és, en el seu Estat “normal” democraticoparlamentari. Sense aquesta força de desviament revolucionària anterior no hi ha cap “moment jacobí” de desbordament espontani possible. Les condicions de Cicle conclòs, i Catalunya ho ratifica, mostren que aquesta lògica ha caducat històricament. Per tancar la metàfora francesa; el màxim que permet el món actual deixat a la lògica de la reproducció natural de les seves contradiccions objectives és el pas, sense descartar una Convenció (Assemblea Constituent), de la Gironda al Termidor: de la decapitació a la resurrecció d’Artur Mas (perdó, volíem dir del rei-emperador, que no és altre ja que el domini del capital). I és que aquesta objectivitat, presa en el seu conjunt, com a totalitat històrica, es resumeix en una única i vehement exigència: (re)constitució conscient del subjecte; necessitat de la formació del partit revolucionari conseqüent, dels jacobins contemporanis: aquests que una vegada van prendre el nom de bolxevics.
Com insistim, la clau de tot és la constitució prèvia de l’instrument revolucionari central, del subjecte de la revolució, del Partit Comunista. Des del punt de vista de la qüestió nacional, això significa l’erecció de l’òrgan internacionalista del proletariat: un organisme que determini només l’obediència i fidelitat a la relació social revolucionària d’elevació de masses a la posició d’avantguarda.[11] On i a quina amplitud territorial cal establir les bases de suport per a l’extensió social a gran escala de tal relació és per complet indiferent als internacionalistes, sinó que el seu deure és aprofitar totes les circumstàncies possibles per fer-ho. Ells no estan lligats a la “tradició de les generacions mortes”, perquè precisament la comprensió de la seva història pels vius significa el seu alliberament respecte del pes dels espectres: dialèctica avantguarda-Partit com a llavor de nova civilització. No hi ha institucions històriques nacionals, nostàlgies culturals ni mítiques fronteres passades a les quals obeir: només la perspectiva revolucionària independent en la lluita de classes i el cos material construït sobre tal independència: comunisme com a moviment concret de transformació de l’estat de coses —començant per l’estat de coses en el si de l’avantguarda—, com a premissa bàsica. Al seu torn, respecte a aquesta qüestió, condició indispensable del seu feliç tractament, ha de situar-se el coneixement científic de la vigència material de l’Estat-nació com a eix de construcció política burgesa per a tot el capitalisme i, com a resultat, la inevitabilitat de moviments nacionals i de lluita contra el sotmetiment polític de les nacions, així com el que això exigeix de reconeixement proletari de l’aspecte general de lluita contra l’opressió que aquests moviments contenen. Així doncs, reconeixement incondicional del dret a l’autodeterminació de les nacions, amb totes les seves conseqüències, com a reconeixement teòric de l’estructura material necessària del món vigent, amb la consegüent cobertura política per a l’activitat del subjecte revolucionari, que es veu així, al seu torn, enfortit teòricament, ja que aquest subjecte no és sinó aquesta mateixa activitat (antieconomicisme en general i antieconomicisme imperialista en el particular d’aquesta qüestió). D’aquesta manera, davant la consigna de la petita burgesia radical “d’independència i socialisme” (independència, programàtica i indiscutible com a expressió de la seva necessària subordinació —i ho hem comprovat un altre cop en la pràctica de l’EI— a la nació, a la unitat del front nacional de la burgesia i als seus mites i institucions històriques, i després, potser, socialisme, incert inclús en el seu empal·lidiment socialdemòcrata), el proletariat revolucionari aixeca la de comunisme i autodeterminació, desenvolupament i concreció coherent per al nou Cicle del principi de socialisme i llibertat.
D’aquesta manera, independentment de l’extensió de l’entorn immediat a què calarà foc l’espurna de la Guerra Popular, la seva primera base de suport per al nou Cicle revolucionari, l’organisme previ que està cridat a generar-la, el Partit Comunista, s’organitza en un marc internacionalista. Aquest marc no és arbitrari, sinó que la seva operativitat exigeix la seva coherència amb l’especificitat d’un context social i polític determinat que sovint és articulat per l’Estat burgès establert.[12] Precisament, aquestes setmanes hem tornat a ser testimonis de la vigència d’aquest marc, amb les forces de la Guàrdia Civil sortint de les seves casernes des de tots els punts de l’Estat, entre les ovacions i aclamacions de la turba reaccionària, amb destinació a Catalunya per reforçar les frontisses de la imposició espanyola en aquestes terres. El proletariat revolucionari no pot, tancant-se en els marcs culturals de la nació, concedir-li a l’enemic l’avantatge d’una actuació centralitzada i coordinada, que li permeti de desplegar i reforçar les seves forces per batre els seus rivals per separat. Cal aquí imaginar-se l’actuació d’un veritable Partit Comunista reconstituït, que hi hagués pogut, sense menyscapte de la lluita democràtica del poble català, realitzar tot tipus d’accions efectives de bloqueig i sabotatge del desplaçament d’aquestes forces, i així ajudaria materialment la lluita per la llibertat nacional de Catalunya. La conseqüència democràtica d’aquesta lluita, en la línia d’allò que indiquem en la nostra crítica, amb la presa d’iniciativa revolucionària pel proletariat, hagués estat, amb el seu exemple, un revulsiu per a l’acció revolucionària de classe en altres parts, que s’ajudarien i es retroalimentarien mútuament. Si, amb un veritable Partit Comunista en peu, l’Estat espanyol s’atrevís a aplicar el seu garrot contra Catalunya, no hi hauria piolins suficients per atendre a tots els fronts. Com va dir Lenin, referint-se a l’estretor nacionalista de la petita burgesia ucraïnesa, és una bogeria atemptar contra la unitat internacionalista del proletariat, fins i tot des del punt de vista de la llibertat de les nacions oprimides. Davant això, avui, el moviment independentista català es troba aïllat en el si d’un bloc imperialista hostil, que, encara que en crisi, és prou poderós com per dissuadir altres rapaços de provar de pescar en riu regirat (vegeu l’actitud de Rússia davant la crisi catalana). El catalanisme no té en aquesta situació concreta la possibilitat d’obtenir res més efectiu que la simpatia de l’opinió liberal i el suport moral d’altres moviments de petita-nació, massa ocupats en l’isolament dels seus propis regatejos nacionalistes particulars amb els Estats on habiten com per plantejar-se una acció efectiva en ajuda de Catalunya. Com es veu, els nostres “somnis” internacionalistes tenen quelcom més de futur i potencialitat que les il·lusions pragmàtiques de l’estretor nacionalista realment existent.
En la sendera internacionalista conseqüent: per la llibertat nacional i contra tot seguidisme nacionalista
Com ja hem insistit, l’escenari que hem descrit pressuposaria l’existència de la premissa revolucionària fonamental: el Partit Comunista, amb el que això implica de desplaçament de les coordenades i referències ideològiques, polítiques, socials i culturals avui vigents. Però és una mostra del tipus de perspectives que la seva existència podria obrir, la qual cosa, com ja vam indicar en els nostres posicionaments sobre el 9-N, segurament previndria la burgesia per no portar molt lluny les seves disputes intestines. Atesa la seva inexistència, sense cap subjecte operatiu que pugui alterar les coordenades establertes per l’enfrontament nacional, l’escenari a què condueix la crisi política a Catalunya és el del creixement encara major del nacionalisme en tots els fronts, alimentant-se de la dinàmica d’acció-reacció oberta. Aquest enfrontament està accelerant la descomposició de les estructures i els pactes de classe sobre els quals se sostenia el règim de 1978, però això, per si mateix, no acosta ni un mil·límetre la possibilitat de la revolució proletària. És a dir, és l’estructura política de l’Estat espanyol, especialment pel que fa a la seva composició nacional, la que està en qüestió, no els seus fonaments històrics i socials com a dictadura de la burgesia. És més, la retroalimentació nacionalista, en absència d’internacionalisme, només pot reforçar aquests fonaments, ja que apuntala i reprodueix l’eix nació-Estat —la forma exemplar d’articulació del capitalisme— com a referència bàsica de l’acció i el conflicte polítics. Potser, en el futur, els actuals límits i fronteres territorials de l’Estat espanyol no estaran ocupats per un Estat nacional espanyol que reté forçosament altres nacions. El que és més difícil d’albirar és una zona de la Península Ibèrica lliure de la dictadura de la burgesia dins d’aquest possible futur. Potser una bona escenificació d’això que indiquem, atenint-nos als esdeveniments dels últims anys, sigui la manera amb què la crisi social i política a Catalunya ha passat del cèrcol al Parlament pels indignats al juny de 2011 a la defensa, davant les agressions del Govern espanyol en les darreres setmanes, pel moviment de masses d’aquesta institució històrica de la burgesia, certificada per la incapacitat de la CUP i l’EI per articular una altra estratègia de lluita per al poble català que no passada pel nacionalisme.[13] Per descomptat, això no vol dir que el moviment espontani dels indignats fos un moviment revolucionari, ni que calgui igualar els nacionalismes de nació opressora i oprimida; val, simplement, per constatar la deriva de la crisi social i política i com, malgrat la seva virulència, les diferents burgesies han aconseguit emmarcar-la i reconduir-la dins de cànons respectuosos amb el seu ordre social. De nou, això no respon, o no respon principalment, a cap “artera” maniobra de desviament, sinó que és el curs natural espontani de la crisi social en absència de referència revolucionària. Que aquesta reemergeixi, es reconstitueixi, només depèn de l’acció de l’avantguarda determinada pel context social i polític que l’envolta, això és, en l’actualitat, que sàpiga conjugar el desenvolupament independent del seu Pla Polític amb una política internacionalista: aquí es trobarà la LR.
Aquesta política internacionalista es resumeix, en primer lloc, a continuar enfortint, més enllà i per sobre de qualsevol marc nacional, els vincles internacionalistes del proletariat, expressats com a articulació de la seva avantguarda marxista-leninista, en tots els plans: ideològic, polític i organitzatiu. En segon lloc, combat implacable contra el nacionalisme, en totes les seves manifestacions, centrant l’atenció en el més perillós de tots, el de nació opressora, el nacionalisme espanyol, que avui anima la política de repressió nacional, així com alimenta el ferment d’un moviment feixista. En tercer lloc, la LR continua conseqüentment amb el seu posicionament democràtic de reconèixer la decisió lliure del poble de Catalunya que ha resolt encaminar-se per la via de la independència nacional.
El 9-N la LR va cridar a donar suport a la independència de Catalunya, posicionament que seguia vigent de cara a l’1-O, encara que, parant esment a la independència de l’avantguarda marxista-leninista, no féssim d’aquest posicionament el centre de cap acció política específica. El 9-N, com dèiem, vam elaborar un posicionament d’avantguarda, que establia amb tres anys d’antelació la problemàtica fonamental a què s’encaminava el moviment nacional català: l’aplicació de la seva resolució independentista, que és precisament el que s’està jugant aquestes setmanes després de l’1-O. Atesa la capacitat operativa material objectiva de l’avantguarda marxista-leninista, la seva permanència en l’estadi de construcció de l’avantguarda ideològica, la seva independència exigia esperar, per expressar una posició substantiva, a l’escrutini dels esdeveniments, a l’educació de l’avantguarda des de l’anàlisi d’aquests. Si el 9-N la crida general a l’aplicació dels resultats del referèndum era suficient per delimitar amb totes les fraccions de classe implicades, ja que cap d’elles no estava disposada a ser conseqüent amb ells; davant l’1-O el que marcava la diferència, el que garantia que no se situés el proletariat a remolc de cap altra classe, era la forma d’aquesta aplicació: això, objectivament, només pot realitzar-ho avui el comunisme amb l’arma de la crítica revolucionària. Això, que el 9-N només calia fer-se amb una referència general a la Guerra Popular i a la potencialitat d’aquest tipus de crisis polítiques per a l’extensió del moviment revolucionari, ara, davant la densitat del que s’ha esdevingut entorn de l’1-O, podia realitzar-se amb un detall i concreció més rics, que servís per efectivament aprofundir en allò que s’havia establert anteriorment, i mostrés, per exemple, la nítida separació entre l’aspecte democràtic i el nacionalista en tot moviment de nació oprimida o quina ha de ser la perspectiva d’acció del comunisme en aquestes situacions, delimitant inequívocament amb la petita burgesia radical.
Aquest és el sentit fonamental de la nostra crítica, que en cap cas ha de ser interpretada com que la LR nega la possibilitat que la independència de Catalunya es materialitzi finalment. Al contrari, la inèrcia xovinista i repressiva de l’Estat espanyol (el que implica l’espiral acció-reacció amb tota la inestabilitat i els desordres que es vulguin, amb el consegüent espai per la vèrbola radical) només pot contribuir-hi, encara que sigui a més llarg termini. Tampoc cal entendre que aquesta independència no sigui legítima des del punt de vista democraticoburgès. Per descomptat que ho és, però precisament la partida que mai es va jugar en les primeres setmanes d’octubre va demostrar fefaentment en la pràctica concreta el que ja sabíem en abstracte, això és, que, tot i que hi havia tauler, no hi havia cap contrincant de classe antagonista. Això determina que aquesta possible República Catalana no pugui ser més que un Estat burgès i certifica per sempre la fallida de les credencials “socialistes” de l’EI.
En qualsevol cas, aquesta delimitació amb aquest sector de classe petit-burgès és quelcom que no pot dir el sector del revisionisme que, almenys, no ha caigut en el repugnant suport, directe o indirecte, voluntari o involuntari, al xovinisme espanyol de gran-nació. Perquè, per descomptat, la crítica que ara realitza la LR no cau del cel, sinó que només ha estat possible des de la maniobra de delimitació amb el més o menys inconfessat nacionalisme espanyol del revisionisme “estatalista”, la qual cosa ha permès que la morfologia de la mirada sobre Catalunya fos la més propícia per a la crítica revolucionària, i possibilita que els nostres germans de classe catalans no poguessin confondre-la amb el fètid aroma de “l’esquerranisme” rojigualdo. Com diem, fins aquí ha arribat el sector del revisionisme que havia aconseguit desempallegar-se d’anar més o menys descaradament a remolc dels aparells repressius de l’Estat espanyol: a posar-se a la cua de la petita burgesia radical catalanista. Això és quelcom evident, per exemple, en Iniciativa Comunista (IC), que no només accepta el programa de la CUP per a Catalunya, sinó que intenta fer servir la referencialitat que atorga a l’EI en el seu marc d’actuació nacional per provar d’enfortir el programa reformista de la petita burgesia espanyola, que es resumeix en la III República.
Més greu és la posició de Vientos de Octubre (VdO), ja que almenys IC aixeca nítidament banderes de classe alienes, ara l’estelada esquerrana, ara la tricolor espanyola, mentre que VdO intenta encobrir igual subordinació sota els colors del proletariat. I és que, per a delit del públic, la briseta liquidacionista ha decidit bufar lleument sobre Catalunya. Saludem alegrement el seu posicionament, perquè torna a mostrar, per qui tingui ulls, com de completament aliè que aquest grup és respecte a la LR i el seu bagatge. No encerten ni quan intenten copiar el posicionament polític de la LR davant Catalunya! I això no només és així perquè fossin totalment aliens a la lluita de línies en què es va forjar tal posició, sinó sobretot perquè desconeixen el seu bagatge, desconeixen la lògica teoria-pràctica en la reconstitució ideològica del comunisme i, per tant, són incapaços de calibrar la forma i el contingut de la política d’avantguarda en cada moment. Només poden desfigurar el moviment de l’avantguarda marxista-leninista arrossegant-se extemporàniament darrere del seu recorregut: i és que tota la seva existència política no té un altre significat que el de l’oposició als progressos de la LR. Per això, presos de la inèrcia espontània del cercle, i davant les presses oportunistes per ocupar un espai que semblava que la LR deixava al descobert, només han pogut veure en la seva mal documentada crònica periodística respecte d’allò que ha envoltat l’1-O que aquest no era una “mera reedició” del 9-N en virtut de “l’escalada repressiva” de l’Estat, reduint les suposades aportacions i aprofundiments de la LR amb què patèticament intenten obsequiar-nos a l’enèsima reedició reactiva de la plataforma resistencialista antirepressiva de torn. Tan miop és la seva mirada que en això han resumit la major derrota política de l’Estat espanyol en dècades i la riquesa de les lliçons que calia extreure’n! Després d’aconsellar-los que parin esment a aquesta distorsió de la percepció temporal que sembla que els afligeix (que els porta tant a intentar copiar —sense honestament citar la seva autoria, per descomptat— les posicions de la LR davant Catalunya forjades molts anys després que donés el seu suposat i fatal gir “dretà” i que són una de les bases del procés de construcció de referent que criden a liquidar, com a proclamar la seva posició “davant l’1-O” setmanes després que s’esdevingués), no ens estendrem molt en la crítica d’aquestes gents.
VdO intenta retreure a IC la seva posició de subordinació a l’EI catalana, però al final resulta que l’únic argument de la crítica resulta que és el color del drap que s’enarbora. I és que la seva posició concreta davant Catalunya és la mateixa que la que intenta enlletgir en IC: la total subordinació a la política i la pràctica de la petita burgesia radical catalanista. Quina és la posició de VdO davant els esdeveniments en què s’ha focalitzat aquest mes d’octubre, això és, el “titubeig” de la burgesia catalana davant la DUI? Doncs que “(…) l’única via conseqüent passa per l’aplicació dels resultats que emanen del referèndum celebrat el passat el passat [sic] 1 d’octubre, i que impliquen la declaració unilateral d’independència de Catalunya.”[14] Exactament la posició en la pràctica de les Gabriel, els Fernández i els Arrufat, que han emprat el mes esgargamellant-se en la pressió per a la realització de tal Declaració!; això és, demanar, sol·licitar, exigir —usi’s el verb que plagui— que la burgesia mitjana prengui la iniciativa, amb tot el que això pressuposa, tal com hem vist, en l’escenari polític català concret: referencialitat i apuntalament de les institucions de la burgesia, de la representativitat i el parlamentarisme; del seu Estat en definitiva. Així educa VdO a les masses en el “qüestionament de la legalitat”! Així educa VdO a l’avantguarda marxista-leninista! En la naturalitat acrítica amb tots els tòtems de l’Estat burgès, dels més assentats (el parlament) als més nous (el feminisme); en l’acceptació acrítica dels temps, procediments i coordenades que marca la pugna interburgesa. De nou, res més aliè a la LR! Però no resulta estrany que gents que han renegat de la praxi revolucionària històrica del proletariat i s’oposen frontalment a l’articulació pràctica del referent d’avantguarda, intentin ensinistrar els elements més avançats del proletariat en la petició de declaracions parlamentàries als representants de la burgesia: i és que potser aquests podran proveir-nos d’alguna filantròpica “mesura bàsica”!
La bandera roja és molt més que un drap de color; la bandera roja és una concepció del món, una història revolucionària que es projecta consistentment, un Pla Polític i la seva organització sistemàtica: una línia històrica de coherència que avui només pot enarborar i que enarbora la LR en el procés d’articulació del referent de l’avantguarda marxista-leninista.
Per la reconstitució ideològica i política del comunisme!
Visca l’internacionalisme proletari!
Un poble que n’oprimeix un altre no pot ser lliure!
Sense autodeterminació no hi ha democràcia!
Solidaritat amb Catalunya!
Comitè per la Reconstitució
25 d'octubre de 2017